(…) El lector atent s’haurà adonat de l’efemèride: el 26 de gener del 2016 es complia el vintè aniversari de l’estrena oficial a Nova York, que havia de ser el 25 de gener del 1996, l’endemà de la inesperada mort del seu autor, Jonathan Larsson, un jove de 29 anys, amb orígens d’una família liberal jueva, que ja havia creat nombroses cançons i que feia temps que, com a actor i autor, anava darrere del projecte de fer una òpera-rock ambientada a l’Est Village de Nova York, que es titularia «Rent» —atenent al doble significat que té “rent” de “lloguer” i “divisió” o “marginació”—, inspirat en la coneguda òpera «La bohème», de Giacomo Puccini, ambientada al París bohemi de finals del segle XIX. (…)

La importància d’aquesta nova aventura de teatre musical de Daniel Anglès —que diria que el persegueix sentimentalment per la relació intensa que hi va establir de jove fa vint anys— és que la majoria d’intèrprets de l’actual «Rent», amb alguna excepció, aquell 1999 [versió espamyola de «Rent» al Teatre Principal de BCN i al Teatre Coliseum de Madrid], encara feien P-5 o, a tot estirar, algun curs de l’antiga EGB o del desaparegut BUP. Estan tots molt lluny, doncs, de tenir-ne memòria visual directa i això aporta al muntatge actual una mirada fresca, renovada, lliure de prejudicis i, malgrat que la temàtica de fons de la plaga de la sida i les relacions sexuals o de parella que hi ha a «Rent» quedin actualment més superades, que no vol dir resoltes, recuperen un cert aire nostàlgic que lliga amb la sensibilitat social de la societat del segle XXI en relació al drama dels desnonaments, la lluita okupa, l’atur, les dificultats de la crisi i la incertesa de futur per als joves amb inquietuds artístiques que els ha tornat, en certa manera, a la bohèmia, ni que sigui per obligació. (…)

Explicat tot això, és hora de dir que la companyia al complet, intèrprets i músics —aquests encapsulats en un lateral del fons per exigències del teatre que no té fossat— fa que «Rent» continuï apassionant els espectadors del segle XXI, als quals no els cal dir dues vegades que botin de les butaques a l’hora dels aplaudiments finals. Bis de «Rent», doncs, a peu dret. I és comprensible que sigui així perquè els valors musicals, interpretatius i corals es mantenen vius i enèrgics durant les més de dues hores d’espectacle. Hi ha bones veus, hi ha domini de l’escena i hi ha també i sobretot sentit d’espectacle musical. (…)

Alguns comentaris sobre la versió en castellà del 2019 al Teatre Condal Onyric (7 abril 2019):

(…) Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s’ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d’espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d’un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove.

(…)

Si en algun moment «Rent» no toca prou la fibra de l’auditori no és perquè els intèrprets no es fonguin prou en cadascun dels seus personatges i el seu drama personal sinó que, com deia abans, perquè les qüestions que planteja la trama de «Rent» ja no representen avui un rabiós trencament amb les convencions socials, acostumats a hores d’ara a conviure envoltats de parelles gais, de relacions convulses, i encara amb les conseqüències de la sida, menys mortals que als anys noranta, i amb la pèrdua de persones estimades en plena joventut. Però aquesta lleu observació queda compensada, sobretot, en les escenes de parella, les que, dins de la trama, aporten un discurs dramàtic i romàntic més evident i en les quals s’entreveu una manifesta complicitat entre cadascun dels dos intèrprets que les protagonitzen. En aquest sentit, cal remarcar les parelles i duets que mantenen Júlia Bonjoch (Mimi) i Víctor Arbelo (Roger); Albert Bolea (Àngel) i Xavier Navarro (Collins); o Àfrica Alonso (Joanne) i Anna Herebia (Maureen). I això sense deixar de banda que cadascun d’ells té moments brillants en solitari com el de Mimi (Júlia Bonjoch) en el seu apoteosi d’esplendor, o el de Maureen i el monòleg teatral amb vaca riallera de rerefons (Anna Herebia) i també les intervencions del mestre de cerimònies, narrador, documentalista i alter ego de l’autor que hi fa Iñaki Mur en el paper de Mark Cohen. Al seu voltant, el cor i altres personatges secundaris potencien la majoria de les peces del musical que ha incorporat també l’actor veterà, Peter Vives, en el paper de Benjamin Coffin, l’adinerat i antiga parella de Mimi. (…)