CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Un espai per somniar
Publicat el: 26 de setembre de 2019
CRÍTiCA: Falaise
Baró d’Evel, que va començar com un duet de clown (Blai Mateu) i acròbata de circ (Camille Decourtye), ha augmentat considerablement la família i ha desembocat en un clan virolat i versàtil, en què tots fan de tot amb la poesia, la complicitat i la llarga alenada que només les companyies d’abans permetien. Per començar una escenografia en negre, contrapunt de l’espai en blanc de l’anterior espectacle, Là, amb qui Falaise constitueix un díptic, ofereix el marc del somni que immergeix l’espectador en tot un altre món netament separat del quotidià. Un món que obre escletxes en la fosca per on s’escola la vida. Els murs s’escrostonen, també els vestits, en un bell calidoscopi d’algeps ennegrits i agrumollats que el moviment fa miques. Una plàstica escènica d’impacte vivificada per l’ingredient nuclear de la creació: la dansa tocada d’acrobàcia. No debades han comptat amb la batuta de Maria Muñoz i Pep Ramis (Malpelo, que enguany ha celebrat els 30 anys d’existència artística), que traça un dibuix profund de ritmes i moviments sobre el trencallós paper carbó de l’escenari.
I després hi ha els animals que la Camille sap conduir gairebé per allà on vol. El cavall blanc de llarga cua que Blai, en un moment donat hilarant, usa de perruca. Un cavall que entra i surt entre bastidors amb sorprenent propietat; que poteja o s’ajeu mai per exhibir-se ans per acompanyar sense estridències la seva domadora. O l’esbart de coloms que picossen els ballarins com un eixam d’abelles que entra i surt del rusc. Treballar amb animals en un escenari sempre comparta un elevat grau d’atzar i casualitat que exigeix capacitat d’improvisar i recrear, com és el cas.
Els diàlegs es construeixen amb frases inconcluses, amerades de sobreentesos com de vegades parlem amb els més íntims. Un teixit verbal que s’acorda amb l’enderroc dels murs escenogràfics i amb la dansa trencada dels intèrprets. Els sons, enregistrats o en directe, completen la màgia de la funció, amb l’apoteòsic percudir de pinzells de pintura blanca sobre les parets negres que ressonen com tambors.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Falaise
TÍTOL CRÍTiCA: Una lluminosa intempèrie
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Tímida esperanza
PER: Jordi Sora i Domenjó

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: NO ESTÀ TOT PERDUT
PER: Maite Guisado

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Blanc trencat, negre esperança
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: L’altra cara del blanc
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Visual poetry with a topical twist
PER: Alx Phillips

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Emocions a prop de l’abisme
PER: Manuel Pérez i Muñoz

VALORACiÓ
9