Assistir a un espectacle de la companyia Baró d’Evel és endinsar-se en un univers d’una poètica pertorbadora, d’una tendresa impactant que unifica animals i persones, d’una duresa impregnada d’humor i d’una plàstica, una musicalitat i un moviment potents i corprenedors.

Deprés de Bèsties, un espectacle de carpa, amb Là la companyia tornà a entrar en un teatre, com ara amb Falaise, que a Barcelona es va estrenar al Grec 2019 i ara hi torna al Teatre Lliure de Montjuïc. No sorprèn però satisfà veure a cada funció la sala plena a vessar, el públic vibrar i al final aplaudir entusiasmat dempeus. Demostra que el personal s’engresca amb propostes escèniques gens convencionals si se li dóna l’oportunitat de veure-les i viure-les. Falaise és sens dubte una vivència. Una experiència artística, sí, però sobretot vital. Bella, primària, esperançadora.

No sé quin és el ressort que dispara dins meu com a espectadora, però em quedo absolutament emocionada i no paro de reviure’l després en la memòria.

Mentre hi hagi gent com en Blaï Mateu, la Camille Decourtye i tota la seva troupe que facin aquestes coses i persones que ho vagin a veure, no està tot perdut.