Tot al contrari de Inflammation
du verbe vibre, la posada en escena de Les
larmes d’Edipe és tan simple com planera. Les comparo perquè pertanyen al díptic
que Wajdi Mouawad titula {Les mourants} i que ha presentat al Lliure, una darrere l’altra, cada dia, dins la
programació del Grec. El díptic tanca el
projecte del dramaturg de revisitar els autors grecs, “que és el que, en el fons, tothom fa. Al llarg del
temps, anem explicant sempre les mateixes històries i totes venen d’allà,”
diu.  Projecte que inicia amb l’ajut del
poeta i amic seu Robert Davreu, que no va poder arribar al final ja que va
morir el 2013. Va deixar pendents aquestes dues peces i Mouawad les va reescriure ell
mateix, tot sol. Les larmes d’OEdipe és
la seva mirada actual i compromesa sobre Edip
a Colonos.

Les larmes d’OEdipe és la descripció més exacta del minimalisme
escènic. Només el Corifeu canvia de lloc per cantar, de tant en tant. La
paraula  és la protagonista d’una única escena de 105 minuts i a la
penombra. Edip jeu al seu llit de mort, amb la seva filla i germana Antígona
als peus. Són en un teatre de l’Atenes de Sòfocles, que els ha acollit. Els
acompanya un Corifeu, director del cor. 

Edip, turmentat per la seva vida, es
confessa a Antígona per morir en pau. Però al carrer passen coses terribles i
el Corifeu els hi ho va explicant. Un noi mor assassinat en una manifestació i
els carrers ploren la seva mort. El carrer viu a l’Atenes del 2008. Les èpoques
es creuen, les desgràcies també… I d’aquesta unió en surt un llum que Mouawad
descriu així: “Avui, com ahir, cal enfonsar-se en un laberint de
paraules per viure l’eco de les infàncies perdudes i d’una germanor invisible
més enllà de la mort, en un darrer gest de tranquil·litat i
reconciliació.”