Així com la ‘Inflammation du verbe vivre’, primera obra del díptic Des
mourants del libanès Wajdi Mouawad que versiona la tragèdia ‘Filoctetes’ de
Sòfocles, s’endú el públic amb el seu sorprenent i revelador viatge; la segona part,
‘Les Larmes d’Oedipe’, queda reclosa a l’escenari.

Mouawad hi reescriu la tragèdia
‘Èdip a Colonos’ amb un Èdip agonitzant al llit de mort acompanyat de la seva
filla i germana Antígona i del director d’un cor, que també es refugia en aquell
antic teatre grec fugint de les mobilitzacions d’una Atenes agitada, situada a
la segona dècada del segle XXI.

El que abans havia estat una
finestra cinematogràfica, ara s’ha transformat en la intimitat d’un oratori. S’hi
barregen el relat de la fatídica vida d’Èdip amb la convulsió de la capital
grega afectada per la crisi i la revolta social. Dos mons difunts, dos mons que
vagaregen impotents, com feia Mouawad i les ànimes perdudes de la primera part
de Des mourants.

Després d’un impactant i
prometedor inici, són prop de 2 hores en la penombra. S’hi dibuixa un quadre bell
amb una bonica il·lusió òptica, però la declamació del text i l’estaticisme de
la posada en escena el fa monòton en tots els sentits. La poc justificada pujada
i baixada del cortinatge i el cant del corista –i finalment també el d’Èdip– no
són suficients per mantenir la flama del muntatge.