Grècia ha estat molt present al Festival Grec 2017. Aquest juliol han passat per Barcelona el reconegut coreògraf i director Dimitris Papaioannou, que ha presentat The Great Tamer, un espectacle visualment magnètic, i l’artista experimental Euripides Laskaridis, de qui s’ha pogut veure la performance Titans. Aerites Dance Company s’ha aproximat, amb Cementary, a l’ofec sense fi que oprimeix el país i a la inútil repetició de maniobres de resistència, mentre que Clean City, la commovedora peça de teatre document d’Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris sobre cinc dones de fer feines immigrades a Atenes, ha estat la proposta més clarament de denúncia, tot i que en clau d’humor.

L’autor líbano-canadenc Wajdi Mouawad també dialoga amb la Grècia contemporània, però, com no podia ser d’una altra manera, ho fa a partir de la tragèdia clàssica. Des mourants, que s’ha pogut veure al Teatre Lliure els dies 21 i 22 de juliol, és el díptic amb què finalitza la sèrie d’adaptacions de les set tragèdies sofòclies, un cicle d’allò més ambiciós i compost també per Des femmes (2011) i Des héros (2014). 

Les llàgrimes d’Èdip

Les larmes d’Œdipe parteix d’Èdip a Colonos de Sòfocles. Mouawad fa interaccionar la premissa inicial —a Èdip li ha arribat l’hora de morir i la seva filla Antígona el vetllarà— amb les revoltes ateneses del 2008 i l’assassinat de l’adolescent Alexandros Grigorópoulos. En la posada en escena, es parteix de la foscor més absoluta —“La nit més negra. Per sumar foscor a la foscor”—, mentre la veu en off enfila l’inici de l’obra. Després del negre inicial, que dura uns minuts, s’aixeca el teló i el públic rep l’agressió d’una llum encegadora que vol remetre a la condició d’Èdip.

A partir del dispositiu distanciador creat per l’escenògraf Emmanuel Clolus, apareixerà un teatre d’ombres, un espai oníric on els personatges existeixen en dues dimensions, siluetes retallades sobre un cercle rogenc que va canviant de to; es podria crear una analogia entre aquests perfils i la ceràmica grega de figures negres. Antígona —Charlotte Farcet— i Èdip —Patrick Le Mauff— arriben a un indret desconegut, que ella descriu com un monticle construït a l’entrada de la bella Atenes. Un estranger aclarirà als dos exiliats que no es tracta d’un túmul ni d’un lloc destinat als sacrificis, sinó d’un antic teatre. Resulta irònic i bell al mateix temps que Èdip i Antígona, personatges tràgics tan representats, no sàpiguen què és un teatre; i és que vénen d’un altre temps, mític i preteatral. L’estranger amb funcions de corifeu esdevé el portaveu de l’Atenes contemporània: els diu que hi ha manifestacions arreu, i que les forces de seguretat han carregat contra la joventut revoltada. L’interpreta Jérôme Billy, un actor que, com passava en la tragèdia antiga, cantarà els passatges lírics, entonant uns magnífics cants equiparables a himnes. Èdip sap que morir i cantar s’avenen —“cantar és consolar”— i, ara que ha arribat la seva hora, és feliç de tenir un poeta a prop.

Mouawad ha eliminat, respecte de l’obra original, les intrigues dels fills d’Èdip i els dos prototipus de tirans —Teseu i Creont—, i ha vinculat la mort de l’heroi tràgic amb la Grècia contemporània. S’estableix un paral·lelisme entre l’Esfinx de Tebes, el monstre cantor que Èdip va derrotar, i la plaga que devora avui tota esperança i que és anomenada crisi, austeritat o corrupció, entre altres denominacions. Davant aquest monstre —les llums de Sébastien Pirmet fan aparèixer una esfinx diabòlica, un estrany ocell humà que té, a més, una veu distorsionada—, com davant qualsevol altra forma de terror, cal cridar i reivindicar la resposta que Èdip va donar-li a la gossa de Tebes: l’home. L’humain.

Antígona relata la dissort del seu pare —com la Simone de Litoral, i com el Wahid d’Inflammation du verbe vivre, Antígona es preocuparà de transmetre les paraules dels morts—, i l’estranger-corifeu parla de l’assassinat d’Alexandros Grigorópoulos, adolescent de quinze anys que ha arribat a la seva particular cruïlla de camins en ser disparat per un policia al barri atenès d’Exarkhia. Etèocles i Polinices, fills maleïts d’Èdip, es mataran a Tebes mentre Antígona plora la mort d’aquest jove desconegut d’una altra ciutat i d’un altre temps. Alexandros ja camina sol per la vall dels morts, i Èdip voldria fer la seva darrera travessia agafat de la mà del nen.

La radicalitat de la proposta rau en el seu caràcter decididament antiespectacular i arcaïtzant, en obert contrast amb la primera peça del díptic. La visió ha d’acomodar-se a aquesta percepció reduïda i restar amatent als subtils canvis que redibuixen els perfils i les taques. La difracció de què parlen els personatges té valor i abast metateatral, com també els “colors fets malbé de la teva vida”, expressió aplicada a la ceguesa d’Èdip. L’estatisme extrem dels actors —Èdip està ajagut gairebé tota l’estona, i en Antígona predomina el dibuix de perfil i el cos inclinat com un arbre exposat al vent— convida a parar atenció a les veus i al cant, però també contribueix a fer d’aquesta proposta un treball molt exigent i força ingrat. 

***

Les guerres antigues es perfilen com a horitzó mític dels conflictes moderns, tant dels íntims com dels polítics. En Inflammation du verbe vivre, la guerra de Troia funciona com a metàfora de l’abisme interior de Wahid, un modern Filoctetes que haurà d’aprendre a conjugar de nou el verb viure i a salvaguardar el seu lligam amb el llenguatge. En Les larmes d’Œdipe, la guerra entre els tebans Etèocles i Polinices fa de mirall de l’actual enfrontament entre la societat civil i les forces policials d’una “Atenes en guerra contra ella mateixa”. La protecció que Èdip brinda a la Grècia contemporània —els déus li han promès que la ciutat que aculli les seves despulles serà inexpugnable— és, en el fons, una tradició cultural mil·lenària i encara fèrtil, capaç d’oferir respostes a la nostra època. Al cap i a la fi, el sepulcre de l’heroi és un antic teatre, “refugi dels homes”. 

Crítica publicada a Núvol el 27 de juliol de 2017