Segona part del díptic ‘Des mourants’ que Wajdi Mouawad ha presentat al Festival Grec. Si acabàvem el comentari de la primera part, ‘Inflamation du verbe vivre’,
desitjant un retorn a la simplicitat del llenguatge teatral, lliure de
la seva subordinació al llenguatge fílmic, en aquesta segona part, ‘Les larmes d’Oedipe‘
basat en ‘Èdip a Colonos’, la trobem en excés. A través d’un joc de
llums projectades veiem les tres ombres dels intèrprets, el vell Èdip,
cec i exiliat, la seva filla Antígona que l’assisteix i un tercer
personatge, l’estranger.

Basant-se de nou en una reinterpretació
lliure de l’original de Sòfocles, l’autor d”Incendis’ torna a jugar la
carta de la narració paral·lela del mite clàssic i els esdeveniments
contemporanis de la Grècia actual, un país tenallat per les retallades i
amb els carrers ocupats per la lluita democràtica. Metre el vell
moribund es debat entre la vida i la mort, entre l’alba i el seu últim
dia, l’estranger explica la història real d’Alexandros Grigoropoulos,
víctima de la violència policial d’un règim que es resisteix a canviar:
“quan acaba una època però la nova no acaba de començar arriba el temps
dels monstres”, afirma el narrador del pròleg.

El muntatge es
presenta com un oratori poètic, que investiga l’essència del teatre
clàssic grec en la simplicitat de la paraula i els mites projectats. No
obstat això, els episodis vitals del vell moribund barrejats amb la
contemporània tragèdia del jove grec no acaben de lligar. La monotonia
aviat s’instal·la en la proposta, amb repetició d’estructures tedioses
com els moments en què l’estranger canta, que no aporten gairebé res a
la narració. Sense més elements d’interès on ancorar-se, l’espectador ha
de lluitar per no veure’s consumit per l’avorriment (a la fila 10 se
sentia roncar). Tampoc l’intent d’anàlisi de l’actual crisi grega aporta
gran cosa més enllà de quatre eslògans superficials llançats de
qualsevol manera. Una ocasió desaprofitada.