El que ens va
semblar una manera de tensar l’arc en la primera part del díptic -i tan sols va
ser un problema tècnic-, esdevé el leitmotiv de la segona. Parlem d’una posada
en escena lenta, estàtica i preciosista. Tant es va tensar el fil en aquesta
que, en alguns casos, el públic es va distendre definitivament deixant-se vèncer
per la son. Fins i tot vam poder observar a gent pesant figues en les files
dels “militants” més atents. Vam sortir amb la ferma intenció de llegir un text
-que ens va semblar meravellós- i fer-ne una anàlisi exhaustiva. Durant quasi
dues hores contemplàrem la lenta evolució de tres ombres en una pantalla. Hi
ha un espai sonor molt ben dissenyat per Michel Maurer i la música de Michael
Jon Fink i el cant a cappella de Jérôme Billy; com també és excel·lent la
il·luminació de Sébastien Primet. Però tot això queda subordinat a un text que
no deixa de ser un llarg lament. L’esperit artístic de Mouawad a bandejat l’home
de teatre i el resultat escènic es d’una bellesa tan extrema com avorrida.

Pel que fa al text,
aquesta segona part de Des Mourants pren com a referència Èdip a Colonos de
Sòfocles. En la segona de les tragèdies tebanes originals, Èdip viatge cec acompanyat
d’Antigona fins la ciutat de Colonos -territori atenec on va viure la seva
infantesa- buscant asil. Allí coneixerà l’enfrontament entre el seus dos fills,
Eteocles i Polinices, per boca de la seva filla Ismene. Teseu, rei d’Atenes,
oferirà protecció a Èdip i un lloc on reposar definitivament quan la imminent
mort li arribi. Respecte l’anterior part del díptic, Les larmes d’Oedipe serva
molt de la tragèdia original, sols que aquí només trobem tres personatges:
Èdip, Antigona i l’estranger. Èdip i Antigona arriben a una Atenes actual
sacsejada per tota mena de revoltes reprimides amb tanta duresa com
arbitrarietat. A les palpentes, topen amb el que sembla ser l’únic refugi
segur: l’antic teatre de Dionís al peu de l’Acròpolis. Allí s’atansarà també “l’estranger”,
buscant fugir del brogit desfermat de la ciutat. Aquest personatge assumirà
també el paper de Corifeu, fent-se ressò dels esdeveniments que estan tenint
lloc als barris de la ciutat. Per ell sabrem de la mort d’un jove -quasi un
infant!- en el barri d’Exarquia -el barri anarquista d’Atenes on va néixer Syriza
i pioner en l’acolliment de refugiats. I com a Corifeu, canta el lament del
poble massacrat, dels que fugen perquè són perseguits, dels qui no tenen res a
perdre… Assabentat del desterrament per Antígona (que fa seu també el paper
d’Ismene) i el propi Èdip, aquest personatge també assumeix el paper de Teseu
en lloar les velles pedres que els acullen com el darrer port per a l’etern
repòs d’Èdip. Estem al davant d’un exercici magistral de dramatúrgia: la
tragèdia de Sòfocles, lligada a l’actualitat immediata, ens parla també de la
imperiosa necessitat de que l’art en general i, dins ell, el teatre esdevingui
el refugi dels desterrats i la veu dels qui l’han perdut. El text és un prodigi
d’escriptura teatral contemporània per la metateatralitat de la proposta i la
noblesa del referent, ho és també des del punt de vista ètic, i, fins i tot, pel
fet de retornar el sentit polític al teatre -el que va tenir en néixer- i
fer-ho en el seu mateix bressol. Ara bé, la posada en escena d’aquesta joia vol
arribar a tal grau d’exquisidesa que va allunyant al públic fins a
distanciar-lo irremissiblement.