Aquesta peça està pensada (i respon molt bé) com a díptic amb Inflammation du verbe vivre. Si la primera es recolza en un viatge en què el cinema és peça indispensable, en aquesta segona, l’estaticisme és la seva moneda principal. No hi ha pràcticament moviment. Només conversa. Mouawad es bandeja el drama d’Èdip amb pocs minuts per aprofundir en la desgràcia del seu personatge amb Antígona i amb una tercera veu (la que els acull, en una Atenes del segle XXI i que, en realitat és un altre exiliat, arraconat com la majoria dels ciutadans que estan preparant una revolta, una nova venjança,una nova escalada de violència per fer-se valdre davant la impunitat policial i política). Mouawad presenta aquesta peça, altra vegadam, preguntant-se per la deriva d’una Grècia democràtica. Per la perversitat de l’Hades que castiga. És una obra carregosa, lenta. Que si s’hi connecta es pot disfrutar íntimament,. Pero és difícil està en disposició de fer-ho si se surt d’una muntatge de prop de tres hores. Es podria haver resolt (tant la primera com aquesta segona ) aturant-se molts menys als meandres. Agafant el camí més ràpid del GPs. Mouawad és un autor de foc lent, que demana una poètica del dolor, i que busca un espai per a la sorpresa,per a la reconciliació amb la humanitat. Alfredo Sanzol va fer una altra dramatúrgia sobre Èdip, que es va poder veure el Nadal del 2015 al Lliure. Buscava humanitzar-lo, situant els personatges en una taula familiar. I amb un cor reduït. Se centrava en el drama. No és el cas de Mouawad. És millor superar-lo (un cop haver traçat la perversitat del destí que converteix Èdip en un monstre a ulls dela seva comunitat). En tots dos casos, entenen que és imprescindible apropar  el mite a l’actualitat. En el cas de Mouawad, seria ideal aplicar una escapçada molt gran perquè la bellesa de la imatge estàtica (amb subtils sorpreses com quan les ombres es desenganxen dels personatges) respiri millor i no castigui als soferts espectaors i fidels que ja han assistit a la primera part.