Enric Cambray i Ricard Farré ja fa quasi un any que giren pel món amb Les dones sàvies, un espectacle que va néixer al Maldà, ha girat per tota Catalunya i acaba d’estrenar fa poc la seva versió castellana al Festival de Almagro. La peça de Molière, reduïda i adaptada per a dos actors, arriba de forma clarivident als espectadors, que riuen de valent i entenen totes i cadascuna de les paraules que diuen Cambray i Farré. Perquè a part de ser uns grans actors còmics, àgils transformistes i de cantar molt bé, aquests nois diuen el text de meravella.

L’amfiteatre de l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859 (els “jardinets de la Caixa” de tota la vida, pels sabadellencs) està acollint durant el mes de juliol el Fresc Festival, que aglutina diverses propostes de dansa, música i teatre per a tots els públics. El passat set de juliol va ser el torn de Les dones sàvies, muntatge que va obtenir gran èxit de crítica i públic a la temporada que ara finalitza. Servidor de vostès va presentar l’obra, abans de la funció, a un grup petit però molt ben avingut d’espectadors, situant l’època i l’estil de Molière, aquest text en concret, i relacionant l’espectacle amb la sàtira i la farsa, i (també) les estretors econòmiques per les que passa el teatre, que obliguen a solucions imaginatives i, sobretot, barates. Aquest és el cas de Les dones sàvies, l’espectacle de Cambray i Farré. Tinc la teoria que els actors, quan treballen, gairebé mai no estan del tot contents amb algun aspecte que envolta la producció: o bé el text no els acaba de convèncer, o el director els cau antipàtic, o no suporten a algun company de repartiment… Els casos en què els actors pareixen un projecte personal són molt diferents: l’experiència em demostra que, deixant de banda que el resultat sigui més o menys bombàstic, els actors defensen a mort i creuen en allò que estan fent. I això, des de la platea, es nota. I molt.

La funció a l’amfiteatre, una mena de Teatre Grec en miniatura que tenim al centre de Sabadell, va ser el primer bolo que la companyia feia a l’aire lliure. I podem dir que se’n van sortir amb nota, perquè el públic va riure de valent, va entendre fins a l’última síl·laba de cada paraula i va acabar aplaudint amb força. Les dones sàvies és un espectacle popular, en el millor sentit del terme: hi gaudeixen tant aquells que coneixen el text de Molière com els que no, tant els que estan familiaritzats amb la trama com els que la ignoraven abans d’entrar. Al col·loqui post-funció, on el grup d’espectadors que es va quedar va ser molt nombrós, vam comptar amb la presència de Josep Seguí, l’històric i característic actor del Teatre del Sol sabadellenc, que en la producció de 1993 va interpretar el fals savi Trissotin (aquí Senyor Cunill). Seguí va donar la seva benedicció al muntatge de Cambray i Farré, i creguin-me, senyores: la paraula de Josep Seguí és el més semblant que tenim per aquestes contrades a la paraula de Déu.

Les espectadores presents al col·loqui (dones d’empenta d’una edat estupenda: les que fan possible el teatre català, vaja) estaven encantades de tenir els dos actors al davant, que van compartir amb el públic les angoixes del procés de creació. Cambray i Farré van comptar amb la dramatúrgia de Lluís Hansen i l’ajuda de les “dues Júlies”, Júlia Barceló i Júlia Bonjoch, per aixecar un espectacle que, fins que no van interpretar davant d’un públic, no les tenien totes sobre si s’entendria. I Les dones sàvies s’entén, i de meravella: hom disfruta amb el fregolisme frenètic dels dos intèrprets, amb la minyona llenguda de Farré, amb la senyora divina de Cambray (aquella boca torta d’operació d’estètica feta massa aviat) i amb el Senyor Cunill i el seu mètode imbatible de parlar sobre qualsevol tema (“el cinc per deu”).

Després del seu pas pel Festival de Almagro, la versió castellana de Les dones sàvies es podrà veure al Singlot Festival, a Sant Feliu de Guíxols, el 28 de juliol i a partir del dos d’octubre tornarà al Maldà en la seva versió catalana. Cambray i Farré no descarten oferir alguna funció en castellà a Barcelona, també, perquè traduint l’espectacle s’han adonat que el castellà és una llengua molt més dura, més seca. I el Senyor Cunill s’ha convertit en el Señor Pedro Ojete. I això no ens ho voldríem perdre per a res del món.