“Necesitamos haber olvidado por completo la poesia para que esta caiga
desnuda en nuestros brazos”. Això  deia
Federico García Lorca l’any 1928 a la conferència “Imaginación, Inspiración,
Evasión”. I Oriol Broggi, a l’hora de presentar la seva magistral visió de
“Bodas de Sangre”, ha volgut incloure aquestes paraules al programa de mà de
l’espectacle. “Lo que no admite de ningún modo la poesia es la indiferencia. La
indiferencia es el sillón del demonio”, diu també Lorca en un altre fragment de
la conferència. I contra la indiferència del vers pulcre que cau de forma
indiferent sense deixar cap petjada, és justament contra el que Broggi
construeix el seu muntatge. Un muntatge- això cal dir-ho des del principi,
perquè aquest constitueix sens dubte el seu primer gran triomf- que permet
escoltar Lorca com pocs cops s’ha pogut escoltar Lorca a casa nostra: sense que
es perdi en cap moment la força ni d’una sola paraula, ni d’una sola lletra.
Fugint com qui fuig d’aquell dimoni del qual parlava Lorca de l’èmfasi poètic ,
justament per deixar ben a la vista la poesia real d’un text que no precisa de
cap mena d’èmfasi per transmetre’t tota la seva dimensió tràgica. Aquí, els sis
intèrprets als quals els hi toca dividir-se entre diferents personalitats per
tal de donar vida a tots els personatges del drama, tenen cura de cadascuna
d’aquestes paraules i de les imatges poètiques que generen com si en això els
hi anés la vida . I diria que fins i tot el cavall “Juguetón” (una estrella
equina destinada a capturar totes les nostres mirades en cadascuna de les seves
aparicions)  entén a la perfecció la intensitat
que tenen aquests versos i la capacitat amb la qual saben crear metàfores i
simbolismes preciosos, quan es llança al galop pel gran rectangle de sorra amb
grades i públic a quatre bandes en què ha quedat convertit la Biblioteca de
Catalunya.

Evidentment, les places de braus no són pas
rectangulars, sinó més aviat rodones. Però Broggi , tenint molt present que el
toro és un altre animal genuïnament lorquià i que la sorra amb què s’ha cobert
el terra de la Biblioteca ( i que forma ja part de l’ADN creatiu de La Perla
29)  està inevitablement condemnada a
quedar tacada de sang, ha volgut donar-li també a aquest espai un cert regust
taurí , dividint les seves grades en zona de sol i zona d’ombra, com es fa a
les places de braus de debò. I també el lloc on s’ubiquen el músics de l’obra,
en té quelcom d’aquests espais on els temples de la tauromàquia ubiquen (quan
disposen d’ella)  la petita orquestra que
anuncia , entre d’altres coses, l’hora de “la suerte de matar”: l’hora decisiva
del duel que han mantingut el toro i el torero a la seva peculiar cerimònia de
mort. Porto a col·lació el tema del duel letal, perquè també el muntatge de
Broggi remarca el caràcter de duel que sovint presenten els tu a tu entre els
personatges de l’obra .I així ho ha entès  Joan Garriga a l’hora de posar-li banda sonora
en viu i en directe a l’espectacle, sense estar-se’n d’incloure en el seu
magnífic i eclèctic pupurri musical unes notes de spaghetti western, amb
l’inconfusible marca del gran Ennio Morricone. Per cert que la petita
orquestreta liderada i conduïda per Garriga, està integrada per tres músics
vius, però també per uns quants esquelets musicals que els hi fan companya, com
si el paisatge andalús on té lloc la boda 
que mai no s’hauria d’haver celebrat  perquè la seva celebració implica l’intent de
negació d’un desig que pot amb tot, s’hagués creuat amb el paisatge d’un poblet
mexicà el dia de Tots Sants.

He parlat ja abans de la forma com el
repartiment de l’espectacle s’ha de desdoblar o triplicar per tal de donar
cabuda a tots els personatges del text amb sis únics intèrprets. De vegades,
fins i tot, per deixar de banda als protagonistes de la tragèdia , i
convertir-se en els seus discrets comparses : al brillant inici del tercer
acte, tots ells i totes elles se’ns presenten sota la forma de llenyataires,
exhibint per primera i única vegada un accent marcadament andalús , i actuant
amb un humor que a mi em va recordar el que mostren aquells personatges còmics
que Shakespeare ficava de tant en tant per desengreixar la tensió de les seves tragèdies.
Tornant a la multiplicitat : en aquest cas, va molt més enllà de la  necessitat de reduir al mínim el nombre
d’integrants d’una companya que forma des de sempre part de la història del
teatre. Aquí, la sintetització de diversos rols en un mateix intèrpret, sembla
remarcar fins a quin punt la potencia del text s’imposa a la mateixa presència
de qui diu el text; com si l’actor i l’actriu , es transformessin per damunt de
qualsevol altra cosa en purs  intermediaris intercanviables entre la paraula
i el seu receptor. I per damunt de tot, està  la multiplicitat de papers assumida per una
Nora Navas extraordinària ( la seva memorable creació , és de les que deixen
marques a la memòria de l’espectador) i una Clara Segura tan gran com ella sap
ser-ho. Aquesta subdivisió que implica alhora per moments l’intercanvi ( ara li
toca a una fer de mare del nuvi, i ara li toca a l’altra)  mostra també de forma palpable com aquestes
dones , no deixen de ser mai les diferents cares d’una mateixa  dona condemnada a assumir  un mateix tràgic destí. Al final (perdoneu
l’spoiler, però a aquestes altures, imagino que tots esteu ja prou informats
sobre l’argument de l’obra de Lorca, i sobre els fets reals que la van
inspirar), la núvia que ha sobreviscut a la tràgica mort del marit recent
estrenat i de l’amor apassionat de la seva vida,  i la mare que ara ja podrà dormir sense
neguit , perquè no li resten més fills ni cap altre  marit per enterrar, acabaran tan tancades a
cal i canto dins el seu cau de dolor i dol etern com ho  acabaven les filles de Bernarda Alba. De fet,
hi ha en aquest text unes paraules de la mare que podrien perfectament haver
estat pronunciades per aquell altre personatge. De la mateixa manera que les
cavalcades nocturnes de Leonardo al voltant de la casa on resideix la núvia de
joventut que és a punt de casar-se amb un altre però que segueix sent la seva
veritable dona, s’assemblen d’allò més a les que realitza Pepe el Romano al
voltant de la finestra darrera la qual es troba la més petita de les filles de
Bernarda Alba.

Dit això ( i assenyalant alhora l’excel·lent
treball que realitzen Anna Castells i una Montse Vellvehí que resulta ser també
una intrèpida amazona ) , cal esmentar l’estupenda actuació dels homes de la
casa: d’un  Ivan Benet que passa com si
res de ser el pare de la núvia a transformar-se en aquest Leonardo del tot
obsessionat amb qui ara ja no és la seva núvia, i d’un Pau Roca a punt de
descobrir que ell, no és el veritable nuvi de la seva boda de sang. Parlant de
sang, i parlant de la lluna tenyida de sang, aquí tenim un altre cop a Nora i
Clara, assumint les presencies més simbòliques del text amb la mateixa
autoritat demostrada a l’hora d’assumir les presencies més tangibles. I també
aquí, Broggi demostra el seu control absolut d’un espectacle que sap com
traduir escènicament les paraules del poeta com qui diu, al peu de la lletra:
serveixi com exemple el memorable fragment en el qual Leonardo li diu a la
núvia “vamos al rincón oscuro, donde yo siempre te quiera”, i la il·luminació
de l’escena (  obra de Pep Barcons) ja
t’està anticipant el que dirà el personatge, ja 
t’està delimitant de quina forma tant ell com ella sortiran de sota els
seus focus per seguir parlant des de la foscor abans que això passi. I moments
així, penetren en l’espectador amb la mateixa força ( però per sort, sense les
mateixes dramàtiques conseqüències ) amb la qual “un cuchillo que apenas cabe
en la mano, penetra frio per las carnes asombradas”. Quina portentosa imatge ,
la que crea el poeta !