Públic dempeus, gairebé com una sola persona, després d’un espectacle sublim. Obra teatral rodona; en primer lloc, el text del poeta granadí adaptat pèrfectament per Broggi i els seus: el poble, la terra, les passions, la mort, la dona, l’aire…tot això abocat a l’esperit de la Perla29 i del seu director.

Primer punt, doncs perfecte. Rius quan has de fer.ho, t’emociones quan has de fer.ho, sents baixes passions quan les has de sentir i plores quan has de plorar. A tot això contribueix molt la música en directe de Joan Garriga i els seus companys, ara una cançó en català, ara flamenc i fins i tot un homenatge a Ennio Morricone i els spaghetti-western de Sergio Leone. Transgressió per rebaixar la tensió del text, en definitiva.

Més encara: la il.luminació, decisiva per subratllar la penombra, la foscor, la boira, tots ells simbòlics. Com ho és “Juguetón”, l’imponent cavall que reflecteix en ocasions del desig, cavall montat imponentment per Motnse Vellvehí.

I la traca final, els actors: gran repartiment que fa honor a la seva categoría: els adjectivem? Clara Segura superba; Pau Roca magnífic; Ivàn Benet, sexual….tots ells intepretant diversos papers, tots de matrícula d’honor. Però m’en deixo una, per mí encara un grau més amunt: Nora Navas, extraordinària com a la desgraciada dona de Leonardo, però sobretot com a mare del nuvi. Tots ells segellen una de les millors obres de la temporada.