Tot és sublim. L’autor, sempre vigent, sempre
amb coses a descobrir-nos; l’espai, aquesta sorra de la Biblioteca tan
característica ja d’aquest teatre, ara tan granadina; els personatges i els
intèrprets, tan profunds els primers com els segons; la trama, tan dura, tan
trista, tan noble; la música, tan propera i tan evocadora… Tot està a lloc,
fins i tot el cavall (Juguetón), que creua l’arena com la mort. Hem arribat a
un punt que l’espectador més que tenir ganes de veure Lorca a la Biblioteca, el
que té són ganes de confirmar que, una altra vegada (com amb Luces de Boehemia, per exemple), Broggi
i La Perla han armat un clàssic espanyol amb majúscules, com correspon.

Fidel a la història i al text, tot en l’obra
ens atrapa des del primer moment. Les interpretacions són sublims. Clara Segura
i Nora Navas, que s’intercanvien amb tota naturalitat els papers, fan l’efecte
que no hi ha actrius capaces de donar vida a aquella mare i a aquella filla.
Però la resta del repartiment és idènticament digna d’elogi. La trama, la
intriga i la por van creixent a mida que anem descobrint els enigmes que amaga
la relació amorosa i, sobretot, la fatídica relació familiar, que no oblida ni
perdonarà.

Aquest desenllaç que es preveu fatal ve
contingut pel text, per les interpretacions, per les mirades, però també per la
música. Joan Garriga i Marià Roch, sense abandonar el perfil de La Troba
Kung-fu, es mimetitzen i participen en l’acció, juntament amb el Marc Serra. Un
senzill raspat de guitarra, una cançó, paraules cantades de Lorca o, fins i
tot, un toc western amb l’harmònica acaben d’encorsetar una obra rodona, ben
conduïda i ben tancada.