Hi ha espectacles predestinats a perdurar en la memòria. “Bodas de sangre”, el debut d’Oriol Broggi dirigint una obra de Federico García Lorca, n’és un. Tan inoblidable com aquell bateig lorquià de Calixto Bieito amb “La Casa de Bernarda Alba” (1998) que encara recordem. El poeta ha entrat a l’univers de la Biblioteca de Catalunya al galop i lliure de drets. Els de La Perla 29 ho han tingut clar i, vist el muntatge, el llistó està francament alt.

L’embolcall tendeix al buit. Domini de l’elegància de l’espai diàfan, públic a quatre bandes , il·luminació que combina la calidesa i fins i tot xafogor de les terres andaluses amb la fredor de la nit de lluna plena i la mort. Pocs elements i ben característics, com la cadira o la gerra d’aigua de porcellana. Vestuari sobri, negre de dol excepte la mantellina blanca de la núvia i recursos ben resolts com l’ús de la tela per emular el broll de la sang.

La proposta estètica és un encert de ple, perquè  la veritable protagonista del muntatge és la Paraula. Vers de ganivet, poesia que arrenca de l’entranya, cultura popular en estat pur. Música a l’estil del poeta, per això cal destacar el treball de Joan Garriga, que fa un pas determinant en la seva carrera escènica amb La Perla 29.  I un símbol d’aquest text i de l’univers de l’autor que es convertirà sens dubte en la icona més singular d’aquesta posada en escena: Juguetón, cavall d’imponent presència que hipnotitza el públic  a cada aparició.

Res de tot això tindria sentit sense els intèrprets.  Convicció per fer entenedors tots els versos, temps que s’escola sense adonar-se’n, combinació de gest, paraula,cant  i silenci  que arrenca l’emoció en més d’una ocasió. Que em perdonin els bons treballs d’Ivan Benet i Pau Roca, però aquesta és una funció en femení i on manen per sobre de tot Nora Navas i Clara Segura. Majúscules interpretacions,  personatges intercanviables per a reunir en dues actrius el paradigma de la dona lorquiana: tota ella patiment, determinació i coratge.

Aquest “Bodas de Sangre” és, en conjunt, un batec de germanor, d’aquella fraternitat republicana que un bon dia va ser exterminada. Impressionant imatge dels dos cossos masculins amortallats, record de les exhumacions actuals que  retornen la dignitat als milers d’esquelets escampats per fosses comunes. Doble tragèdia, la dels protagonistes i la de l’autor, encara desaparegut.

Broggi, però, posa el punt i final jugant al teatre dins el teatre i homenatjant un dels projectes culturals més coneguts i respectats de la II República. Alegria musical de la tropa de La Perla 29 convertida en evocació de la joventut universitària de La Barraca que va recórrer terres peninsulars per difondre el teatre dels clàssics, entre els quals avui brilla indiscutiblement  Federico García Lorca, el seu fundador.

Article publicat a Butxaca (juny de 2017)