Favo na setmana que vaig anar a veure ‘El testamento de
Maria,’ l’últim dia que estava en cartell al Lliure. He tardat en fer la crítica perquè, a
banda de l’estat de xoc amb què quedes després de veure l’espectacle, ben poca
cosa puc afegir al que ha ja s’ha dit. No deu quedar cap qualificatiu inèdit
per descriure el treball de Blanca Portillo. Bé, filant molt, potser si que se
m’acut una cosa: l’he vist dos cops. El primer va ser un assaig general al la
sala d’assaig del Poliorama, sense el decorat complert, convidada pel grandíssim Agustí Villaronga. La història i la
interpretació se’t fiquen tant a la pell que allà mateix vaig decidir
tornar-hi, quan ja fos al teatre. Avui goso
dir que, decorats i atrezzo a banda, no recordo cap canvi essencial entre
l’assaig i el teatre. Allà, la Blanca ja ho va donar tot. En acabar, ens vam abraçar els
pocs privilegiats que érem a la sala i ella plorava de debò, sense el Vicks Vaporub
a cap butxaca. Va ser com si abracés a una mare turmentada, que s’anava
reconvertint en l’actriu a poc a poc. Gallina de piel, que diuen.

Al teatre, és
clar, va ser diferent. L’escenografia lluia amb tot el seu esplendor. I era l’últim dia, aquell que ja no cal que et
guardis energia, aquell que et venen  a
veure els amics (va venir a aplaudir Lluís Pasqual  i també hi havia l’Isona Passola). Quan va
acabar, amb el Lliurr ple de gom a gom, tot el públic es va aixecar dempeus a
aplaudir-la. Em vaig descomptar dels cops que va haver de sortir a saludar,
però va ser molt bonic. Cada vegada se la veia més contenta, més agraïda
pels aplaudiments. Saludava com dient [“si jo no he fet res!”] i
saltava, feliç, amb l’emoció que anava pujant. Quina interpretació! I sense
passar-se un gram! Ja no tinc més paraules.

Pel que fa a la història, de l’irlandès Colm Tóibín,  té
la particularitat de donar un punt de vista nou sobre un tema que coneixem
tots. Mira que se n’han dit de coses sobre diverses tombes aquí o allà, sobre un
matrimoni amb Maria Magdalena, sobre fills i germans, sobre Sant Joan {el
deixeble a qui estimava}… Però mai ningú s’havia ocupat d’una mare,
pràcticament ni els propis evangelistes. Una mare que viu la pitjor de les
experiències: veu com el seu fill marxa, com torna trastornat, com no l’accepta
al seu entorn (ell li pregunta ‘què tinc a veure jo amb tu, dona?’) i com l’acaben
executant. I ha de viure el turment de no haver estat capaç d’aguantar fins
l’últim alè del seu fill  moribund, mentre, sent ja una anciana, els amics del seu fill la vigilen de prop. 

És una història
duríssima, estranyament actual. Està escrita -o potser aquest detall pertany a
l’adaptació de l’Agustí Villaronga- parlant subtilment dels miracles sense
opinar, com deixant que cadascú en faci la seva interpretació. Deu
ser per això que, fins ara, asseguren que no han tingut cap queixa per part de
comunitats creients.

Ja només em quedaria parlar de l’Agustí però… què voleu
que us digui? És més que un poeta! Si aquesta és la seva primera obra, no sé que farà quan ‘tingui experiència’. Què grans tots! I en Frederic Amat, que ha convertit
una prestatgeria de Ribes i Casals en un aparador de la memòria!? I el vestuari?
Què ben aprofitat, com canvia d’aspecte amb un sol moviment, I  l’ajudantia del Martí Torras…

Torneu, sisplau. Quedaria bé cada any per Setmana Santa. Ja
sé que per la Blanca és un treball molt dur. Segons va dir ella mateixa,
ficar-se a la pell d’una mare a la que li maten el fill li fa [“agulletes
a l’ànima.”] Proposo pujar un o dos euros l’entrada i pagar-li un Balneari
quan acabi les representacions. Va, que encara no l’ha vist tothom. Jo hi
tornaria.