Quan Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), autor d’origen àrab amb un peu a París i un altre al Quebec, va estrenar l’obra ‘Ciels’, el 2009, al Festival d’Avinyó, ho va fer en un muntatge babelià, amb barreja de llengües, i situant els personatges en una mena de búnquer claustrofòbic, tant per als intèrprets com per als espectadors, blanc, que ni el mapa del Google seria capaç de localitzar. ‘Ciels’ és la quarta obra de la tetralogia ‘La sang de les promeses’, formada anteriorment per ‘Litoral’, ‘Incendis’ i ‘Boscos’. En català, és ben present encara l’impacte de la versió de la segona obra, ‘Incendis’, dirigida per Oriol Broggi el 2012 al Teatre Romea.

Com si Mouawad creés addicció, el director Oriol Broggi i bona part de la companyia habitual de La Perla 29, hi han tornat amb la versió catalana de ‘Cels’, en una traducció novament molt afinada de Cristina Genebat, i amb un repartiment menys nombrós pel que fa als intèrprets en carn i os, però molt ampli en els intèrprets en off i els que apareixen en l’audiovisual que forma part indispensable de la trama.

Atenció als moments estel·lars d’Eduard Farelo, en el personatge de Clément; i a altres moments també vibrants d’Ernest Villegas (Vincent), i més fugaços de Xavier Ricart (Charlie) i Xavier Boada (Blaise). Menció especial per a Màrcia Cisteró (Dolorosa Haché) amb un solo cara a cara amb els espectadors i amb un parell d’escenes més dramàtiques que requereixen tant impressió com contenció: la del frustrat harikiri domèstic i el trencament d’aigües i el part a casa, millor dit, a la feina. (…)