Parlem amb Pere Faura

“En la
meva vida ha estat igual d’influent Jean
Luc Godard que Beyoncé”. Primer
minut, primer titular. “Per què cada cap de setmana milers i milers de persones
van a una discoteca a ballar i després ningú entra a veure un espectacle de
dansa?” Segon minut, segon titular. Avui entrevistem Pere Faura.

La raó?
En deu dies el coreògraf i performer barceloní estrenarà el seu darrer
espectacle Sweet Tyranny. Una
analogia entre la dansa entesa com a evasió i la dansa com a professió. Una
peça que copia, versiona i destrossa les mítiques coreografies de John Travolta
o Patrick Swayze.

El
muntatge, que es podrà veure al Mercat de les Flors del 27 de gener al 5 de
febrer, forma part d’una dolça trilogia formada per: Sweet Fever,-centrada en el món de la discoteca-, Sweet Precarity,-centrada en les (precàries)
condicions laborals de la dansa-, i, evidentment, Sweet Tiranny. La peça que fa l’analogia completa, que enfronta els
dos móns.

Primera
pregunta: per què tirania? “Volia reflexionar en les relacions de poder. Quines
relacions de poder s’estableixen en la dansa com a professió i en la dansa com
a temps d’oci. I he descobert que hi ha tres direccions: entre jo i els
ballarins, entre jo i el públic, i entre jo i el sistema” m’explica. Tot això
ho podrem veure durant la primera part de l’espectacle. Una primera part
que,-atenció spoiler-, incomodarà a l’espectador i als que es dediquen a fer
més gran el “pulmó teatral del país” a base de fàbriques de creació i polítiques
culturals. 

Arriba un
moment, diu Faura, que t’adones que el plaer de ballar no és suficient. Que ja
no n’hi ha prou amb pujar a l’escenari i demostrar que, sí, que t’encanta
ballar. Arriba un moment que t’adones que tu, artista, també estàs atrapat dins
el sistema laboral capitalista. “Quant val la teva (meva) passió? Fins quan
estàs disposat a pervertir-la i transformar-la per continuar vivint d’ella? Et
prenen el pèl, no et paguen, fas coses amb les quals no estàs políticament d’acord
per omplir la nevera. D’aquesta reflexió i, més concretament, de la comprovació
empírica que és (pràcticament) impossible viure de la creació, neix Sweet Precarity.

El segon
punt clau de l’espectacle és, evidentment, la cultura popular. Les mítiques
coreografies que tots hem ballat i destrossat. Les pel·lícules que ens sabem de
memòria. Grease, Saturday Night Fever,
Flashdance, Dirty Dancing. Unes coreografies que, tot i tenir una visió
fastigosa de la dansa, l’amor i la dona, han creat i seguiran creant amants del
moviment.

Pere
Faura dóna una nova mirada a aquests referents mentre reflexiona sobre la
dansa. Dit d’una altra manera: Posa en una batedora les (mal) anomenades alta i
baixa cultura. Una distinció, tot s’ha de dir, profundament classista. “Sempre
m’ha agradat barrejar l’alta cultura amb la més popular”. A més, ho té clar: El
que compartim com a cultura sobretot està en la base. Compartim més la merda
del capitalisme que no la lluita contra el capitalisme” confessa el coreògraf. I,
tot s’ha de dir, gràcies a això connecta molt més amb el públic. Els
espectadors entenen el codi.  

Tercer i
últim punt clau: Aquí, i a diferència de Sin
baile no hay paraíso, Bomberos con
grandes mangueras o Striptease,
Faura fa un pas endavant i critica i es carrega les seves referències. “Sempre
he sigut molt curós i crec que també ens hem de carregar la història de l’art”.
I, de pas, prendre’s molt més seriosament l’oci. “La discoteca és un reflex de
la societat, de les persones, i en podem aprendre moltes coses. S’estableixen
unes relacions i uns codis molt interessants i la tirania de la paraula passa
en un segon pla i apareix el cos” reflexiona.

Potser si
balléssim més seríem més feliços. Potser, i només potser, si ens toquéssim i
acariciéssim més, seríem més feliços. Perquè potser així aprendríem que “sin
baile no hay paraíso”.

“Whether you’re a brother or whether
you’re a mother / You’re stayin’ alive, stayin’ alive / Feel the city breakin’
and everybody shakin’ /And we’re stayin’ alive, stayin’ alive /Ah, ha, ha, ha,
stayin’ alive, stayin’ alive /Ah, ha, ha, ha, stayin’ alive…”