Pere Faura és llest, o almenys ho sembla. Vol
trobar un equilibri entre la dansa conceptual i el ball més comercial, sent aquest
 la nineta
dels seus ulls. Per aconseguir-ho reivindica pel·lícules musicals dels anys
70 i 80 manifestant que formen part de nosaltres, de la nostra identitat  i del que som avui dia. Aquest contingut musical,
icona i felicitat per moltes masses populars, l’emmarca en un discurs
conceptual i reivindicatiu, en el qual no falta la ironia i l’humor.  L’equilibri sembla que podria funcionar però
no s’aconsegueix perquè la peça es dilueix en massa moments i, sobretot,  perquè necessita un ajustament  dels temps, de fragments que cauen en la venalitat
i l’evidencia que qui només s’ho passa bé són els que estan damunt l’escenari.

Contràriament allò que es podria desitjar, Sweet tyranny no exhibeix músiques ni
coreografies de les obres que se citen com Dirty
dancing, Saturday night fever, Grease, Flashdance, A chorus line, (això significaria
una gran despesa de drets d’autor) i, segurament per aquesta causa, Faura ha
buscat un motiu en cadascuna d’aquestes pel·lícules per extrapolar-lo a fets i
reivindicacions actuals, la majoria de vegades amb l’ajuda d’unes pantalles mòbils.
 Dos exemples: el famós dit de John Travolta
ballant a Saturday night fever, es relaciona
amb el dit del Déu que Miquel Angel va pintar a la Capella Sixtina a la creació
d’Adan; o les fabriques d’escura- xemeneies de Mary  Poppins es vinculen amb les fabriques de
creació actuals i la seva qüestionable efectivitat, així com la de molts
programadors culturals. “Alguns dels
quals es troben en aquesta sala” va etzibar Faura dirigint-se al públic.  

Per desenvolupar  una seria de reflexions i acusacions, el
muntatge, interpretat per sis ballarins  a
més de Faura, se situa entre l’esbojarrat, glamouros
i macarra món de la disco, i la duresa, tirania i disciplina de la dansa.  Però no tot es tanta lluentor com tampoc tanta
negativitat.  

El que sí que transpira el muntatge són aires
de frustració i ressentiment, segurament són els de Pere Faura, que com ve a
dir en l’interminable fragment final es troba millor en el món disco que no en
el de la dansa conceptual.