Sí, ja ho sabem: sortir de l’armari requereix sempre d’una notable dosis
de coratge. De fet , en un moment determinat de la seva tan lúdica com lúcida
nova proposta, Pere Faura convida a tots els espectadors heterosexuals de la
sala a trencar la seva timidesa i repressió i a reivindicar la seva condició
sexual sense vergonya: si ets heterosexual no ho amaguis més , i aixeca ben alt
el dit! I si has patit o pateixes bulliyng per culpa de la heterofòbia, no t’ho
callis pas !  El que no treu per a que el
mateix Faura, s’encarregui de recordar-te com qui no vol la cosa el mal que han
fet pel món  els patrons derivats del
patriarcat heterosexual.

Però no és d’aquesta sortida d’armari que dóna
lloc a un dels moments més divertits de la vetllada del que va la trilogia
“Sweet Suites”,  sotmesa  a la “Sweet Tiranny” de les grans boles  de discoteca en el seu segon lliurament  . L’armari del qual Faura fa ja molt temps que
va sortir , és l’armari de la correcció creativa i artística que menysprea tot
allò que fa gust a kitch i olor a macarra suat . Faura , no ho oblideu – i si
ho heu oblidat, ja s’encarregarà ell de fer-vos memòria- , ha donat el seu salt
a la fama mundial , el prestigi i la seguretat econòmica pròpia dels
triomfadors practicant un “Striptease” que, més enllà de les seves connotacions
iròniques  , li devia molt a aquell altre
que practicava Demi Moore en una peli d’aquelles de les que tothom se’n va
riure molt al seu moment ( i que de fet, feia riure força quan intentava
posar-se seriosa )  però que ha acabat
sent una mena de peça de culte. I és que l’striptease de la Moore, la tromba
d’aigua que cau damunt el cos de Jennifer Beals ( o d’alguna de les seves
dobles) mentre juga eròticament amb la cadira de “Flashdance”, els bots
eufòrics que donen  els escura-xemeneies
de “Mary Poppins “ , o els sempre gloriosos ditets d’un  John Travolta que cada cop que s’ha posat a
ballar en una pantalla ha marcat època , formen part d’aquesta forma de dansa
popular nascuda als grans estudis de Hollywood i amb ADN cinematogràfic per la
qual Faura sent feblesa. I que, per contra,  tan sovint rep el menyspreu de les élites
coreogràfiques, tant si aquestes beuen de les fonts clàssiques, com si es mouen
en la més rabiosa contemporaneïtat.

Esclar que sempre hi ha glorioses excepcions
que confirmen la regla. Corre pel món ( i per youtube, naturalment) un magnífic
especial  televisiu enregistrat fa ja
unes quantes dècades en el qual el gran Baryshnikov proclamava la seva passió
per Broadway ( de fet , el programa es titulava “Baryshnikov on Bradway”) . I
en què  manifestava el seu desig de
convertir-se per una estona en un membre més del cor de ballarins que, vestits
amb tota la lluentor que requereix el moment i 
fent meravelles amb el seu barret, 
interpreta l’excepcional coreografia de “One”, el memorable número final
que el geni de Michael Bennett va concebre per “A Chorus Line”.  Aquest numero –sens dubte , un dels cims
absoluts de la historia del teatre musical; la pel·lícula no li acabava de fer
justícia, i a més a més , traïa el concepte de l’obra original donant-li un
desmesurat protagonisme a Michael Douglas- constitueix el colofó perfecte del
gran homenatge que Bennett li va retre a aquests ballarins anònims que veiem
als grans espectacles, i que es mouen sempre al voltant de la gran estrella, del
o la  “One” al que fa referència el
títol. No és doncs estrany que Faura li concedeixi també  un especial relleu  ja en la primera coreografia del seu
espectacle. D’això va també, “Sweet Tiranny”: de la tirania exercida pel mercat
coreogràfic. De la tirania imposada per la gran estrella ( ell mateix, posem
pel cas!) que no munta pas una companya de dansa, sinó que contracta a un grup
de ballarins necessitats de feina per tal que es moguin al seu voltant sense
fer-li cap mena d’ombra i es transformin en extensions d’ell mateix. De la
tirania de programadors i altres exquisides variants de la professió , capaces
de convertir les ganes de ballar dels ballarins en una mena de voluntariat
sense més compensació que l’orgull artístic.

Servint-se d’un humor esmolat i fent gala
d’una irònica megalomania que també cal saber treure de l’armari per tal de
desfer d’una vegada tòpics sobre la creació en equip, Faura dissecciona pas a
pas aquest grapat de coreografies que –mainadera Poppins a banda- són filles
dels molt discotequers anys 70 i 80  ,els
hi troba ets i uts fins ara insospitats ( només cal veure els camins socialment
reivindicatius cap els que enfilen els ja esmentats escura-xemeneies ), i ho
guarneix tot amb projeccions que donen lloc a també sucoses associacions
mentals. I un cop feta la feina dura, ens proposa una mitja hora final de disco
en estat pur: per la pista , i amb la marxa cap en darrera, aniran desfilant
les vuit variants deconstruides i lliurades a la pura festa de les vuit ( sobre
el nr. vuit i el seu paper a la dansa, també té molt a dir Faura) “cores” que
han estat sàviament analitzades.  Així,
no hi ha manera de resistir-se a la febre del dissabte a la nit… o la que us
pot atacar a qualsevol dia de la setmana 
per culpa de tan brillant i divertit espectacle.