Decididament, Yerma no està de sort a la nostra ciutat. Si no recordo malament, la seva darrera visita va ser de la mà d’un desafortunat muntatge dirigit per Rafel Duran en què ni l’habitualment estupenda Mercè Aranega podia salvar els papers. I ara, la tràgica protagonista d’una de les grans obres mestres de García Lorca, es veu ficada en un espectacle incapaç de capturar ni el lirisme poètic ni la força dramàtica de la tragèdia, ni la dimensió social del text, ni la complexitat psicològica del personatge. El desafortunat muntatge de Miguel Narros es mou tota l’estona pel territori de la simple il·lustració esteticista: només cal veure en aquest sentit l’escena de la romeria (que al text agafa una volada sensual d’alríssim voltatge eròtic i a l’escenari del Tívoli queda resolta amb recursos de estampeta kitch) o la gèlida temperatura escènica amb que se’ns presenta el brutal final de l’obra. D’altra banda, l’esforçat treball de Silvia Marsó, no pot evitar caure en un registre més epidèrmic que veritablement intens, i l’elecció de Pep Molina (d’altra banda, un excel·lent actor) com a marit de Yerma, es revela com un notable “midcasting”, per utilitzar el terma que fan servir elsanglosaxons quan un actor no s’adiu gens ni mica amb el seu personatge.