Hi ha clàssics tan míticament referenciats que són una trampa en si mateixos, no només en la seva condició de clàssics sinó també perquè d’entre les seves rèpliques han sortit interpretacions memorables que han marcat un abans i un després. Yerma n’és un. Les vicissituds de l’obra de Lorca i les gairebé mitològiques interpretacions que n’han fet des de Margarida Xirgu fins a Núria Espert passant per Autora Bautista li donen tan valor afegit que és fàcil que el públic surti desinflat en aquesta nova versió, protagonitzada per Sílvia Marsó i dirigida per Miguel Narros, que es pot veure al Teatre Tívoli de Barcelona. El muntatge no assoleix les expectatives que es dipositen en textos com Yerma i sembla destinat, únicament, a commemorar de la manera més digna possible el 80è aniversari de l’estrena de la peça, cosa que no està gens malament però que segurament sigui menys del que el públic espera trobar quan un títol com aquest recala en una cartellera com la barcelonina. 

Només des d’aquesta òptica rememorativa s’entén la direcció, essencialment pragmàtica, de Miguel Narros. Un director exclusivament concentrat en què el text flueixi, més o menys, en un espai escènic planerament metafòric, ben il·luminat i amb dues excentricitats de sort diferent: la reeixida música d’Enrique Moriente –pràcticament el cap de cartell si us fixeu en la promoció de l’espectacle– i l’escena de la Romería, tan mal resolta que es converteix en un laberint del qual el públic no troba la sortida. Poca o nul·la atenció a la volada poètica del text, la profunditat psicològica dels personatges o la càrrega de fons de la peça, el missatge de la qual podria ben bé connectar amb temes de grandíssima actualitat. És cert que en tantes ombres hi ha alguna llum –l’escena del safareig, per exemple– però són excepcions que confirmen la regla: aquesta Yerma és un muntatge més aviat grisot que no fa ni fred ni calor. 

Com a protagonista, Sílvia Marsó tira el text en alguns moments amb més fortuna que en d’altres, però la seva creació és completament epidèrmica i li costa connectar amb el públic, missió a la qual tampoc ajuden les dimensions gegantines del Tívoli, certament. A favor seu es pot dir que millora a mesura que avança el muntatge, potser perquè en les primeres escenes frega la caricatura. Al seu costat un Pep Molina efectiu però que, coneixent la seva trajectòria, podria donar molt més i un conjunt de secundaris completament estereotipats. Total: una proposta apta per tots aquells que vulguin conèixer un text imprescindible de Lorca però que no esperin una Yerma recordable.