Serà veritat que “Xenos” està destinat a convertir-se en l’últim solo del
gran Khan? Esperem que no , vist el que acabem de veure al Mercat de les Flors.
El cert és que el magnífic Akram  continua exhibint un control magistral de
l’expressivitat del seu cos, i continua hipnotitzant amb la força de la seva
dansa “kathak” enlluernadorament fusionada amb les millors aportacions de la
dansa contemporània. Però és cert que , als seus 43 anys, Khan afirma sentir-se
un xic esgotat, i reconeix que l’esforç amb el qual el seu cos s’enfronta ara a
una nova coreografia en solitari, el supera per moments. Khan prefereix a
partir d’ara  invertir energies en la
creació coreogràfica, i diluir-se una mica dansant en grup. Raó de més per no
perdre’s aquesta possible darrera aparició relativament en solitud ( a
l’escenari l’acompanyen inicialment dos músics que més tard es converteixen en
cinc presencies musicals penjades com qui diu damunt el buit d’una trinxera) que
constitueix també una molt bona mostra – tot i que no exempta d’irregularitats
– del seu talent i les seves ambicions coreogràfiques. Un talent i unes
ambicions que aquest cop – i aprofitant que enguany celebrem el centenari de la
finalització d’aquella gran carnisseria global- ens ve a recordar que a les
trinxeres de la Primera Guerra Mundial van patir i en molts casos van morir a
la vora quatre milions de soldats vinguts de les colònies de l’imperi britànic ;
entre ells, un milió i mig d’indis ben representatius dels seus propis
ancestres.

Khan fa que l’espectador entri a la sala
rebent d’alguna manera la benvinguda dels dos excel·lents músics al quals em
referia abans. Però mentre el públic busca el seu seient , també ells
començaran a percebre els senyals de la tragèdia bèl·lica que ben aviat es farà
del tot ostensible. De cop, l’esclat de les bombes i la tremolor de les
bombetes farà que la seva veu i els seus instruments es tornin per moments
inaudibles. I ben aviat, trobarem al seu costat aquest únic soldat en el qual
Khan sintetitza a tota la resta de soldats; una figura arrencada de la seva
autèntica vida, i transplantada a la força cap a aquest camp desolador. Una
trinxera que – mitjançant un magnífic efecte escenogràfic- s’empassa per igual
vides i objectes. I que condemna els supervivents – com ara, el nostre soldat-
a exercit una mica de Prometeu encadenat, i escalar un i altre cop monticles de
l’horror dels quals acabarà caient també un i altre cop, fins arribar a un
darrer no menys magnífic efecte escenogràfic que no revelaré per allò dels
spoilers, però que té molt a veure amb les pinyes i el seu paper simbòlic. Khan
arrenca la seva intervenció coreogràfica amb uns portentosos minuts inicials de
“kathak” que juntament amb els ja assenyalats magistrals efectes escenogràfics,
la també esmentada irrupció fantasmagòrica dels cinc músics, o la presència
d’un versàtil gramòfon que pot adoptar també formes amenaçadores , marquen els
punt més alts de la proposta. És cert que , entre aquests punts, i sense baixar
mai el llistó de la qualitat, l’espectacle presenta també moments un xic
reiteratius als quals els hi manca la força d’aquests altres segments. Tot i
que també és cert – i perdoneu que fiqui aquí un detall  relacionat amb la pròpia subjectivitat- que
la temperatura infernal amb la qual el Mercat va martiritzar els espectadors
negant lis una mica d’aire fresc en un dia de molt pesada xafogor, potser va
tenir també quelcom a veure en la meva manera de percebre l’espectacle. Que el
soldat estigui patint a la seva trinxera , no implica necessàriament que nosaltres
tinguem que patir al nostre seient. En qualsevol cas, per contemplar el geni de
Khan , fins i tot val la pena suar una mica.