Segons el director del Grec, Cesc Casadesús l’edició d’enguany està marcada pel el diàleg entre Orient i Occident. Impossible trobar millor representant  que Akram Khan, coreògraf i ballarí anglès amb orígens a Bangladesh que amb aquest “Xenos” vol recordar els soldats indis obligats a formar part de l’exèrcit britànic durant la I Guerra Mundial. Un espectacle que rep el públic entre cants i percussió tradicionals executats amb passió per Aditya Prakash (veu) i B.C. Manjunath (percussió i Konnakol) fins que s’hi uneix Khan desplegant tot l’art del khatak, una de les expressions de la dansa del nord de l’Índia que ha portat arreu del món. (…)  L’acció transcorre en un ambient de vida quotidiana que sense ser-ne del tot conscients penja literalment d’un fil, el de la història. Espectacular  manera de mostrar com la guerra ho capgira tot gràcies a petits canvis en la intensitat de la il·luminació i distorsió sonora, avisos abans del corprenedor canvi escenogràfic metàfora de l’individu arrossegat pel curs de la història. 

Així, transportat a un espai inhòspit, la trinxera que va caracteritzar la I Guerra Mundial, Khan afronta la segona part. Un no-lloc ple de símbols on brillen els canvis comunicatius que van modernitzar el conflicte. (…) Text de Jordan Tannahill allunyat de la Propaganda Científica que van fundar els britànics en aquell moment, que qüestiona el significat de la guerra, posa de manifest  l’enyorament, la solitud i també la lluita amb l’enemic.

Com no podia ser d’altra manera la terra excavada un i un altre cop per fer més trinxera i el fang com a pell de soldat són matèria comuna, igual que el color rogenc del mortífer gas mostassa. Les conseqüències de les ferides per gas a la cara i la metàfora del soldat desconegut de qui no veurem mai el rostre és interpretat pel ballarí en un dels moments més bells i delicats de l’espectacle. 

Khan juga tota la segona part des de la dansa contemporània, la de la metròpoli, acompanyat d’una música en directe meravellosa interpretada per Nina Harries (contrabaix i veus); Andrew Maddick (violí) i Tamar Osborn (saxo baríton). El seu ritme és fidel al del transcurs d’aquella guerra i l’immobilisme que significava la vida a la trinxera, permetent d’aquesta manera gaudir la perfecció en cada moviment i la seva expressivitat. Ara bé, no s’hi recrea perquè el soldat volia fugir, pujant amunt i avall de l’escenografia, o hi volia morir, arraulit igual que un nadó indefens. (…)

Rotundament, “Xenos” és un espectacle colossal, d’aquells que molt poques vegades a la vida podem presenciar, on art, rigor documental, treball d’equip i genialitat individual s’han donat la mà per descobrir-nos un episodi de la I Guerra Mundial que, per desgràcia, un segle després també és el present.