Vilafranca

La tercera obra que Jordi Casanovas estrena sobre Catalunya tanca un cicle dedicat a Catalunya. "Vilafranca" és el dinar de Festa Major que reuneix a tota la família, des dels avis fins als néts. Ara ja no es tracta de definir el catalans en oposició als xarnegos, com a "Una història catalana" ni de  la faula política que era "Pàtria", sinó que es tracta d'una família convencional (avis, fills, gendres, néts....) en un dinar que vol ser la unió de tots. Però l'avi comença a mostrar un Alzheimer, l'àvia és gran, i a algun dels fills se li nota un interès evident per l'herència d'unes terres que li solucionarien els problemes econòmics.Hi ha un ventall de retrats personals, d'interessos, de maneres de ser molt diferents dins aquesta família suposadament unida. Són les misèries d'una família rural. Són personatges propers que se'ns retraten en un dinar familiar de festa major. Es una família petitburgesa dels anys 80. Tot és un retrat dels sentiments de cada membre de la familia. L'espai escènic és força adient i espectacular, hi ha interpretacions correctes sempre i extraordinàries algunes com les de la Marta Angelat i Lluïsa Castells. En tots moments la figura de Manel Barceló, tot i no parlar gaire, domina l'espectacle, és l'avi, el pare malalt d'Alzheimer que es manté present durant tota la representació. "Vilafranca" és un espectacle gran i un gran espectacle. Tindrà èxit. Ja el té.

El dia que estava veient la representació de l'obra 'Vilafranca. Un dinar de festa major', la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre... però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se'n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort.Parlo de castells perquè l'obra 'Vilafranca' hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell... després d'haver-li caigut el castell al damunt.Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de 'Vilafranca. Un dinar de festa major', del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: 'Una història catalana' (2011) i 'Pàtria' (2012).Però els qui recorden aquelles dues altres obres, comprovaran que 'Vilafranca' és totalment diferent i que beu de les fonts familiars, tradicionals i populars per fer-les transcendir del local cap al global. És a dir, si d'aquí a uns anys —posem un quart de segle— una nova generació teatral catalana vol recuperar 'Vilafranca', ho podrà fer sense prejudicis perquè el més essencial que sosté l'obra continuarà sent vigent. I d'altra banda, si l'obra s'exportés, només eliminant alguns dels trets més locals i de difícil comprensió per als foranis, també funcionaria perquè la seva arrel té una pàtina universal. (...)

Una historia de identidad catalana pero sobre todo de herencia, de la obvia monetariamente hablando, pero también de la herencia no tangible que recibimos queramos o no de nuestra familia, a la que no tenemos el derecho de escoger. Esta última conforma cómo somos y las decisiones que tomamos. Fotografía de una familia catalana (aunque bien puede ser de otro lugar) que se reúne para comer durante la Fiesta Mayor. Y, con las navidades tan cercanas, todos sabemos cómo puede acabar una reunión como ésta (no spoilers). Pero lo importante no es cómo acaba sino ir descubriendo los entresijos que se nos muestran desde el principio y que luego destapan la caja de los truenos. Magistral interpretación de Manel Barceló, el patriarca de la familia, la pieza clave de la reunión familiar, el pegamento para que las demás piezas de la familia sigan juntas. A su lado una brillante Marta Angelat, una madre que le sigue preocupando el que dirán por encima de la felicidad de los suyos. De entre los hijos, nueras, cuñados y demás, la figura de David Vert, cuyo papel de perdedor despierta una cierta ternura y un sorprendentemente divertido Marc Rius que ilumina el retrato con una dosis de naturalidad que despierta la carcajada del público.Más de dos horas de duración, que pasan como si de un suspiro se tratara. Excepcional puesta en escena a dos bandas con pasarela central que permite vivir la historia casi desde dentro. Vilafranca es sin duda la parte de la trilogía mejor construida, donde historia y ritmo consiguen un equilibrio perfecto.

La primera obra de la Trilogia sobre l'entitat catalana Vilafranca, un dinar de festa major, de Jordi Casanova s'ha estrenat, finalment, en ordre invers. L'autor vilafranquí ha volgut, amb encert, esperar que es pogués presentar amb tota la dignitat que es mereix: un desplegament d'actors de primera línia, cada un d'ells mostrant els tics d'un personatge que forma part de la nostra identitat. Si al damunt, ets de Vilafranca, la identificació frega el deliri.  Així, el que havia d'obrir la Trilogia per partir d'una ciutat cap a Catalunya, ha esdevingut el tancament, mostrant que Vilafranca i els vilafranquins estan a les nostres cases i que són universals. Els espectadors érem uns voyeurs situats a dues bandes en un Auditori de Vilafranca totalment transformat. Hem anat a parar al 30 d'agost del 1999, Diada de Sant Fèlix, el gran dia de la Festa Major de Vilafranca. La família de la Cristina (Lluïsa Castell, Manuel Veiga i la nena, Georgina Latre) espera la resta de la família per fer el gran dinar plegats. Van arribant els pares ancians (Manel Barceló i Marta Angelat); el germà de Vilanova i la seva  parella (David Bages i Anna Ycobalzeta); la germana de Moja, el seu marit i la nena (Àurea Màrquez, David Vert i Vicky Luengo). Els personatges se'ns van presentant. Els escoltem com si fossin dels nostres, com si aquella vida fos nostra. Aparentment no passa res però tot ens ressona: algú regala una figureta de ballarina a l'àvia, es discuteix sobre qui fa millor els canelons, les fotos fetes en màquina de rodet, les diapositives... I també les nostres tradicions: la festa, els Castells, el Ball de Gitanes, aquell cava sense etiqueta... El dinar avança i esclata la tragèdia, aquella que tants cops hem vist: les baralles dels germans per les herències. Tot parteix de la malaltia del pare, que va desapareixent a poc a poc a causa d'una pèrdua de memòria. Alguns germans s'han espavilat  i han pres decisions. Tot es va embolicant i ens preguntem, una vegada més, com pot ser possible que aquelles persones amb les que has jugat, has grimpat pels arbres, potser has cuidat, o cridat... passin a ser una mena d'enemic. Per què els diners passen per damunt de la relació amb els nostres éssers més propers? Tot això es va desgranant davant nostre mentre empatitzem probablement, amb el que sentim més aprop. Cadascú el seu... Penso que és un dels textos més ben escrits de Casanova. La història ens va entrant lentament, com la cuina de l'àvia, i a poc a poc ens adonem que som de la família. Tot el que parlen ens és familiar: la rivalitat entre ciutats (en aquest cas, entre Vilanova i Vilafranca, que fa que dibuixin el matrimoni de Vilanova com els més pijos;) el malestar del personatge que interpreta l'Àurea Màrquez, que, tot i ser tres germans, és ella només la que viu i cuida els pares, amb un marit que poc l'ajuda perquè li agrada més el cava que la família. I la catalanitat de Vilafranca des d'abans la independència, el president Pujol, abans... i ara! Sobre la interpretació només puc dir que, de la mateixa manera que Casanova ha esperat poder fer l'espectacle amb prou complicitats (els Sis Teatres Amics) perquè no hi falti detall, els actors també els ha escollit molt bé i els ha dirigit com volia. Cada un representa un caràcter concret i la problemàtica familiar que això comporta i, a la vegada, cada un d'ells ens parla d'una tradició. Un treball d'artesania literària que els intèrprets han entès perfectament i s'hi han avingut a jugar. Algú l'ha comparat amb Agost. És una bona comparació que demostra que som universals amb les nostres virtuts i misèries. Ja m'agradaria, ja, veure-la dins d'una Masia catalana i envoltada de vinyes! De fet, passa en agost! 

La proposta de Jordi Casanovas per tancar la seva trilogia de la identitat (catalana) és de 3 de 9 amb folre i manilles. "Vilafranca" aconsegueix superar les expectatives. És un treball coral, amb un repartiment d'actors que estan molt ben afinats en els seus papers que mostren una pàtina immensa de colors de la família. Des de la cunyada que no diu res però que imposa la seva llei (a Vilanova! i trepitjant tota la fonètica possible amb les esses sordes i sonores: magnífica Ycobalzeta) al que vol ser respectuós amb les decisions de la seva família política (Manuel Veiga) però no tolera que en surti perjudicada la seva dona (Lluïsa Castell), que tot això li carrega els nervis. També, evidentment, els pares (Manuel Barceló i Marta Angelat) hi juguen un paper. En l'avui i en l'ahir. I els tres germans (a més de Castell, David Bagés, en el seu posat de maquinador i una Àurea Márquez en un to massa tràgic) practiquen estratègia per aconseguir portat l'aigua al seu molí. Que pot voler dir poder acaparar tota la plusvàlua 'una venda d'un terreny de vinyes velles, però també demostrar la dignitat i l'estima pel pare per deixa la resta com una mena de fills sense ànima i una mare a qui, en prou feines, reconeix.La peça està ambientada en la Vilafranca natal de Jordi Casanovas. Són contínues les referències als castells, a les vinyes, a la tírria per Vilanova, a la Barcelona que sembla existir en un món paral·lel però a la que els néts no deixen d'emmirallar-s'hi... Des d'una aparent trobada familiar anual (la del dinar de festa major), la bomba esclata amb els típics comentaris fora de lloc. El beure al tercer cunyat en discòrdia (David Vert) deixa anar la llengua massa a la lleugera i destapa els secrets. Casanovas es pregunta si es valoraria l'oferta de venda del terreny si el pare no patís alzheimer i no fos capaç d'entendre gaire res del què passa. Sí que reacciona a les cançons infantils, a les frases fetes i a les carícies, cada cop menys sovintejades. A l'empipada irracional dels pares, les nétes i l'amic de torn (Vicky Luengo, directa; Georgina Latre, patidora i responsable i Marc Rius, desinhibit i divertidament freak sempre que pot) només poden que callar i mirar de no aixecar la llebre.La peça té una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç i només es complementa amb alguna mirada enrere (flash back) que permet veure el pare en plena capacitat intel·lectual i prenent les regnes de la casa, aparentment de forma generosa, atenent les necessitats (diferents) de cada fill. Marta Angelat fa un paper de la mare que commou per la seva fredor. Manuel Barceló és un tendre pare, cordial i que només li surt una mena d'autoritarisme si parla en castellà (reminiscències de la seva època franquista). L'espai escènic és senzill fins que, a la mitja part, esclata una sorpresa, que el fa preciós, tot i mantenint la buidor. Que aparegui disposat a dues bandes és molt interessant perquè reforça la idea de mirall: de mirar-se a un mateix, reconeixent-se (potser) en les actituds menys honroses dels personatges. L'únic potser a aquesta catedral (pisos de nou ja són gamma extra) és que el punt de vista no aporti massa novetat en la literatura dramàtica. Però és que Casanovas i els de la seva generació (se'ls va dir Facebook, twitter però potser convindria situar-los en els fulls d'àlbum autoadhesiu perquè la majoria furguen en la seva infància per construir els seus muntatges) no busquen experiments científics, si no projectar vida com més senzill i desinhibida possible. Sense filtres. Llarga vida a "Vilafranca", tots en som una mica.