Vader colpeix, et sacseja i et deixa clavat a la butaca. Una joia visual que a través de la dansa i el text ens submergeix en un món de records i somni. La història se situa en una trista (o potser real?) residència de gent gran amb parets altes i llum artificial, una mena de soterrani entre el món dels vius i el dels morts. La companyia Peeping Tom llança una crítica ferotge a una societat que aparca a la gent gran quan, per edat o malaltia, comencen a requerir la nostra ajuda. Sense adonar-nos que un dia aquests joguets vells i antiquats serem nosaltres. És aquest el cuc que, més de vint-i-quatre hores després de veure Vader, encara rossega i ens devora per dins.

En aquest món d’ultratomba passat i present es mesclen fins a tornar-se indiscernibles. És real o és un somni? Vader (Pare) se situa entre la percepció i la realitat, on el món, com diu Franck Chartier, sembla tenir sentit només en la mesura que és l’encarnació d’un record. Al meu entendre, però, l’espectacle va més enllà de la vellesa i intenta apropar-se a la boirosa ment d’un malalt d’alzheimer. Quan el passat esdevé present i el mirall ens mostra la cara d’un desconegut. I el ritme d’aquestes memòries distorsionades  és, evidentment, lent i pausat com els gestos dels protagonistes. Uns records que prenen forma a través de la dansa i del moviment i per tant esdevenen, encara que sigui per uns segons, realitat palpable. Cal destacar que tot encaixa, no només dansa i text, i que llum, vestuari, espai formen part d’un tot indissoluble.

Vader ens ensenya la decadència de la vida a través de la bellesa. Peeping Tom han embolcallat aquesta primera part de la trilogia sobre la família en una atmosfera màgica convertint-la, sens dubte, en una joia visual. I al final, fins i tot la mort té un regust poètic.