Peeping Tom és una companyia que amanyaga l’espectador amb unes imatges màgiques (escombres que s’aguanten dretes, bolsos il·luminats que floten, pianos que toquen sols o que absorbeixen un avi), amb un moviment de grans desplaçaments, (que dóna aire, tot i incloure’l instants d’espasmes i de cossos que s’enganxen, com magnetitzats) i amb un tema controvertit. Aquest cop es parla del pare, que en realitat és l’avi. O, millor, encara l’intern d’una residència que ningú el va a veure o que, quan hi van, ho fan tot a contrarellotge per evitar les queixes de direcció i, si cal, per denunciar que se li està robant la roba del pare. 

Vader (Pare) es mou en un espai molt abstracte. Podria ser el resultat d’un drama passat pel tamís del somni, o la tragèdia vital d’un home al final de la vida que se la vesteix de personatges tant amigables com fantasmes. Hi ha aquella tendresa que commou, de la fragilitat de la vellesa. De la seva quietud. De les seves pèrdues. Amb canvis d’ambients com les actuacions musicals i els balls setmanals, al costat de la neteja periòdica de les infermeres. 

És, en definitiva, un cop de puny al cor com ho era el treball de Romeo Castellucci, del fill que estimava un pare, incapaç de frenar el mal de panxa i embrutant-se contínuament, per desesperació d’un fill que no aconseguia sortir mai cap a l’oficina (Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu, Grec 2011). Aquella mirada despullada com la de Pep Pla a Zero (Grec, 2012) en la que es recordava la tradició japonesa de pujar els avis a dalt del Narayama quan ja feien nosa a casa, perquè morissin amb la pau de la Natura. Peeping Tom ho aborda amb una netedat i una honestedat preciosa. La dansa de Peeping Tom parteix de la circunferència, l’etern retorn. Hi ha precioses i divertides escenes també com la de la cantant de bossa nova que va envellint, a mesura que baixa a l’escenari. O la de la cursa de cadira de rodes per anar enlloc. Hi ha broma i somriure per a il·lustrar commovent la soledat de la vellesa.