Vader conté un denominador comú que l’uneix als espectacles que s’han vist a
Barcelona de la companyia Peeping Tom , Le
Salon (2006) i 32 rue Vanderbranden
(2012):  l’especial atenció que donen els seus directors Franck Chartier i Gabriela Carrizo a la vellesa
i a la decadència dels entorns.

Vader, recau sobre la figura del pare com a eix principal d’aquesta història
que succeeix en una llar d’avis, uns
ancians que viuen entre tenebres sota les amenaces dels cuidadors i en un món
on els records es difuminen i la fantasia es confon en la realitat.

En aquesta antesala de la mor arriba un avi
literalment arrossegat per terra pel seu fill que el deixa a la residència amb la
promesa que l’anirà a veure el dilluns vinent. Entre crits d’angoixa i una
resignació imposada l’avi recupera la seva
respiració habitual i entra a formar
part d’aquesta comunitat que viu entre tenebres. A poc a poc, Leo De Beul, nom del personatge i
de l’actor que magistralment l’interpreta, 
emergeix com un ser entranyable amb un caràcter

que només conserven aquells avis savis de la
vida que, malgrat estar en un pou sense fons, són
capaços de provocar moments t irònics, surrealistes i donar respostes amb una
picardia quasi infantil.

Franck Chartier i Gabriela Carrizo han sabut donar
un colpidor entorn de la història materialitzat per unes altíssimes parets, on
només hi ha una diminuta finestra a tocar del sostre, i per unes brutes i
petites claraboies. Dins aquest marc lúgubre hi ha situades dues llargues
taules, espai on mengen els avis, i un entarimat sobre el qual tenen lloc concerts
interpretats sense esme i accions surrealistes. De forma encertada, la història
avança sense estridència ni caure en topics, si bé cala i va directe a l’emoció
i a crear empatia davant escenes tendres, angoixants i també divertides.

La lentitud dels moviments dels avis contrasta
amb el neguit i la gestualitat accelerada dels cuidadors. Una gestualitat sense
límits que sobrepassa el llenguatge de la dansa per accedir, en determinants
moments, al del contorsionisme. Gran
encert el fet de reunir aquestes dues dinàmiques per remarcar els mons oposats
d’una història que mostra com els que avui són fills, en un futur no llunyà seran
pares, és a dir, ancians.

La interpretació que fan els membres de la companyia
és excel·lent i cadascun d’ells, en el
rol que han creat, aporten un bon desplegament de matisos. Per part seva, els
figurats no es queden enrere i donen una rèplica encertada com a avis que viuen
entre la percepció i la dura realitat.