Dur, irònic,
divertit, tendre i, per sobre de tot, contundent és Vader (Pare) de Peeping Tom dirigits per Franck Chartier amb
dramatúrgia de Gabriela Carrizo. És també la primera part d’una trilogia sobre
pares, mares i fills de la prestigiosa companyia belga en una coproducció internacional
que s’inaugura amb aquest espectacle impressionant. Com en altres produccions
de la companyia, l’espai escènic -el lloc–
esdevé instrument principal i caixa de ressonància de l’espectacle: un espai
creat sobre referents reals però amb subtils deformacions que li confereixen un
punt d’oníric, com si d’una obra de René Magritte es tractés. En aquesta ocasió
el lloc és l’espai social d’una residència d’avis: menjador, sala d’estar i
petit teatre; un espai només en aparença normal perquè aviat entendrem que
l’única llum “natural” procedeix d’unes claraboies i d’uns alts
finestrons tan bruts com impracticables. De antic color verd hospitalari, les
altíssimes parets donen un aire lúgubre a l’estança. Al fons i en alt, una
porta amb un retall de vidre esdevé una talaia d’observació d’allò que esdevé a
la sala. L’espai on conviuen residents, cuidadors i visites és un espai de
trobada de realitats diverses, però, sobre tot, és el lloc on s’enfronten Cronos
i Kairós: el temps com a successió implacable i el moment just/oportú (el temps
de la creació, del joc, de la fantasia, de la màgia, també del record). Aquesta
batalla mitològica està encarnada aquí per un fill que arrossega literalment al
seu pare (Leo De Beul) a la residència, el lliura a les urpes de la institució i li promet
anar a visitar-lo tots els dilluns durant mitja hora. Actors que s’interpreten a si
mateixos, objectes que cobren vida, ballarins/contorsionistes, personatges que
es transformen en d’altres i una banda sonora popular -amb una interpretació
molt particular- són convocats per interpretar tant els rituals  quotidians com les fantasies dels personatges.
Emparats en un joc d’ocultació magistral, els Peeping Tom ens introdueixen en
una realitat on passen coses extraordinàries, quasi màgiques, que ens deixen
bocabadats. I malgrat això, Vader no
deixà de ser una emocionant reflexió sobre la vellesa i el trànsit cap a la
mort.