Pau Miró és un atir sensible. Escriu teatre per formular-se preguntes i provar de respondre-les amb els diferents punts de vista dels personatges. Si potser tanca la trama, sempre deixa l’arrel del conflicte vagant ambigu per la sala. Perquè sigui l’espectador el que prengui una decisió militant, compromesa per a corregir la mancança. Ho va fer, per exemple, amb Un tret al cap, però també amb altres títols com aquella monumental Victòria. Ara hi torna. Aborda l’amenaça de l’extrema dreta, del pensament neoliberal i individualista. Ho fa des d’un camp que coneix bé:; el de la creació. Si a Un tret al cap el que patinava més era la idealització del periodisme romàntic, aquí cal suposar que assenta les bases sobre uns referents molt ben delimitats. Perquè un escriptor és com un dramaturg o un actor que serveix la seva experiència per bastir el seu món de ficció, a vegades amb un punt impúdic.

El que mana en aquesta peça de silencis tant densos (tot i que el thriller manté l’atenció del públic des del primer instant) és la difícil relació entre un pare i el seu fill adolescent. La incoherència del pare opera en el cervell del fill que maquina una venjança estranya, antisocial. Julio Manrique i Nil Cardoner són dos éssers que bno saben estimar-se. Segurament perquè els falta la carícia de la dona i mare que els agermanava. Laura Conejero és l’editora lúcida que sempre sap endreçar l’escriptura i la vida. I que mira d’allunyar-se perquè se sent vampiritzada. Per últim, Mireia Aixalà signa una psicòloga social càlida, de les que mira els ulls (a diferència d’aquell metge d’Ada Vilaró de 360 grams o dels metges pragmàtics d’Una gossa en un descampat). Ella està disposada a ajudar però com a Només una vegada els seus pacients proven de fugir-ne; se senten menystinguts per ser assistits per un servei que té cura dels més desfavorits, no pas ells…

Si el final podria tenir un to massa esperançador, que toca l’ànima dels espectadors, Miró, escriu un epíleg que reconeix l’artificiositat afectiva i que deixa en interrogant la relació de pare i fill, d’escriptor i protagonista de la propera novel·la… Construir una societat millor necessita d’una lluita constant de tota la comunitat, no és suficient creure’s feliços dins del seu pisàs ultramodern (una pista de bàsquet, però sense cistella!)