Les històries que ens expliquen al teatre ens poder fer riure, plorar, ens deixen bocabadats, ens emmirallen… mil coses! Si us agraden les que fan rumiar, Una història real és una troballa. No és el primer cop que ho dic després de veure una obra de Pau Miró, ja ho vaig pensar a Victória, Els jugadors, Un tret al cap… I també quan dirigeix, com per posar un exemple,Terra Baixa i Lluís Homar. A Una història real és autor i director i, en els 90 minuts que dura, l’espectador no deixa de fer-se preguntes, de reflexionar, de sorprendre’s… L’obra és resultat d’un encàrrec que li fa fer la Sala Villarroel, per ser estrenada allà mateix. Recordo que a la presentació, en Pau va dir que no va començar a escriure fins que no va aparèixer una idea que el tocava, que estava passant. Doncs la va xuclar i ens ho presenta d’una manera que et va guiant per diferents camins.

L’argument -que enganxa des del primer moment- ens presenta un escriptor brillant (Júlio Manrique), que sol escriure sobre el que ell mateix està vivint. Mor la seva dona i també ho escriu i, a més, triomfa fins merèixer un premi. I el fill (Nil Cardoner) no ho perdona o s’hi repenja per propiciar l’enfrontament. I amb aquesta història a primer terme, en van sortint d’altres: si és legítim fer pública la teva història si toca a d’altres, si el pare té dret a llençar un objecte que recorda la mare, actuacions estranyes o agosarades per part del noi… Molts secrets, molts silencis i moltes preguntes. Hi ha dos personatges que també estan a primer terme: una psicòloga (Mireia Aixalà), que entén el noi i procura ajudar-lo i l’editora del pare (Laura Conejero), molt eficient i ficada en la seva feina. Però això és només un titular petitó, perquè cal deixar que les disfruteu. Que els disfruteu a tots quatre, tres grandíssims intèrprets ja reconeguts per tothom i un Nil, Cardoner que salta al professional amb nota molt alta.

Diré, però, que si bé hi ha una reflexió política sobre l’ascens de l’extrema dreta -que quan ho va escriure encara no havia pujar tant com ara!- la manera de plantejar-ho és admirable: aquella desentesa generacional entre pares i fills, que fa que el noi busqui l’enfrontament; un pare que no està massa per ell fins que no arriba el detonant i llavors no sap com agafar-lo…Resoldreu el thriller però us quedaran preguntes. Potser hi tornareu per seguir buscant coses entre les frases. I el dia que hi hagi una Postfunció, potser hi anirem tots i no s’hi cabrà. I és que, en el fons, en un moment o altre, parla de nosaltres.