Un tret al cap

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull (A.A.I)
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Grec 2017 Festival de Barcelona
Autor:
Guy Foissy
Direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir… La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el món del periodisme, i també en el privat, en aquest cas la família, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Finalista a actriu de repartiment (Imma Colomer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a text (Pau Miró) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Un tret al cap

13/07/2017

El batec de la comunicació, des de la intimitat familiar

per Jordi Bordes

El dramaturg i director ha decidit atacar un gran tema (el de la comunicació i la denúncia de ser un element aparentment innocent però que amaga moltes servituds). Ho fa mantenint tant com pot l'espai íntim, familiar. Fa un pas més cap a la maduresa. Ja no indaga amb perdedors sobre la riquesa i la pobresa (Els jugadors, com a principal peça que també va sumar Un refugi indie i Dones com jo). També abandona les bugaderies del Raval en qè van centrar el seu bestiari fantasiós i tant tendre com cruel alhora.

 Després de Victòria (TNC, 2016), en què feia un retrat de les pors durant el franquisme, ara s’atreveix a qüestionar el món de la comunicació. Ho fa amb un fil de fantasia que dona aire al drama però amb unes bases teòriques sobre la comunicació que es revelen poc assentades. Repeteix amb una Emma Vilarasau ben continguda, una intrigant Mar Ulldemolins i el paper d’Imma Colomer, el personatge més aire de tots, el més generós i el que, al final, reconcilia el públic. La llàstima és que Miró fa un retrat que li falta profunditat, major coneixement. tot el que diu és correcte sobre la vulnerabilitat de la veritat en la informació però li falta afinar, arribar a la definició exacta perquè, d'altra manera, té un cert aire de lema enganyós, que li resta credibilitat. I és una llàstima.