No és fàcil saber dirigir amb precisió i sense manies el relat que un mateix ha escrit. Però cada vegada que Pau Miró presenta un nou projecte demostra que és un dels millors combinant la faceta de dramaturg i director. Amb Una història real (fins al 29 de desembre a la Villarroel) el granollerí fa un pas més per consolidar-se com un dels creadors més interessants de l’escena catalana. És una funció recomanadíssima en la qual podem destacar tres aspectes clau: la complexitat d’un relat que t’atrapa, la multitud de capes argumentals i temàtiques, i la direcció dels actors, fantàstics.

El motor d’Una història real és la tensa i estranya relació entre un escriptor d’èxit i el seu intel·ligent fill adolescent, orfe de mare i capaç de portar la seva frustració cap a actituds incomprensiblement violentes. Poca cosa més es pot explicar d’un relat en el qual Pau Miró va dosificant amb cura la informació per atrapar-nos des del primer minut. Hàbil en la creació de personatges i en els diàlegs, va construint un puzle en el que, a més, aconsegueix que comprenem (i fins i tot empatitzem) amb la visió de cadascun dels personatges.

A aquesta capacitat d’atracció de la història i els personatges, Miró hi afegeix amb aparent simplicitat infinitat de temàtiques que van des de la dificultat del dol d’algú tan important com és la dona i mare, fins a la reflexió sobre l’atracció de tanta gent per idees d’extrema dreta, passant pels perills que l’èxit professional passi per davant de la família. Tots aquests temes i d’altres planegen per la història alhora amb naturalitat i complexitat. I per si tot aquest univers no fos prou ric i atractiu, el granollerí també juga amb nosaltres, els espectadors, fent-nos dubtar fins al final si el que veiem és el que ha passat o, com les nines russes, forma part d’una història que ha escrit algú altre.

Finalment, Miró dirigeix amb precisió un grup d’actors fantàstic: Mireia Aixalà (la psicòloga) i Julio Manrique (l’escriptor i pare) més creïbles i mesurats que mai; Laura Conejero (l’editora) fent fàcil el difícil com sempre; i Nil Cardoner, el més jove de tots, espectacular en el paper del fill rebel i mancat d’estimació i de mare: caldrà seguir-li els passos!