Algú em va descriure Juan Diego Botto com “el
gendre que somien totes les mares.” No si hi estem a temps però, tocant de peus
a terra, em conformaria amb tenir informació puntual de tot el que fa, si més
no, del que crea i escriu.

Perquè fins el vespre en què vaig veure el seu
text Un trozo  invisible de este mundo,  al Teatre Lliure, no el coneixia més enllà
d’alguna pel·li.  Sincerament, em va
colpir. Molt. L’espectacle està format per cinc monòlegs –ell n’interpreta
quatre- els arguments dels quals són del més necessari: la injustícia social i
política que ens envolta. I tant Diego Botto com Astrid Jones –fins ara una
cantant que ens demostra amb escreix que també és actriu- expliquen de manera
sincera, realista i emotiva, històries relacionades amb detinguts tancats a la
presó per no tenir papers; el menyspreu i el racisme envers els emigrats, fins
i tot amb papers; la mort per falta d’assistència d’una malalta subsahariana en
un hospital del Madrid actual… I un tema que toca de prop l’autor: la
dictadura de Virela que va fer ‘desaparèixer’ el seu pare com a tants d’altres,
posada en veu d’un delator.

Malgrat el dramatisme i, en aquest cas mèrit del director Sergio Peris-Mencheta
que ha sabut treure-li ferro, l’espectacle resulta amè i proper, ja que l’actor es dirigeix gairebé sempre al públic. El text, d’un
cinisme inexorable, és fins i tot divertit, sobretot en els moments en que
increpa directament els espectadors. Cal ressaltar també l’escenografia, que no
és ni de bon tros l’habitual d’un monòleg: és prou gran per sentir-se còmode a
la Sala Gran i versàti,l ja que parteix inicialment de la sala dels aeroports
on hi ha la cinta de les maletes i es va transformant en altres coses.

Un viatge que va acabar amb tot el públic
dempeus. Segur que no va ser l’únic dia!