El text, amb moments de lucidesa evident, té, per contra, un sentit de la correcció política, una petja de la “tesi” tan profunda que el ric ventall de matisos que tota creació pot aportar per aproximar-nos de debò a realitats punyents queda inevitablement llastrat. Diego Botto treballa amb blancs i negres, la seva paleta queda limitada davant la magnitud que vol reflectir. Potser el represaliat argentí, torturat per la macabra dictadura, obligat a través de dolor a la delació fa un intent d’aproximació a la grisor de la condició humana. No endebades el torturat i desaparegut, que ens parla des del no res, cita Primo Levi: potser no he estat covard, potser he parlat per sobreviure i explicar-ho tot, després, quan tot passi, quan arribi la llibertat per poder parlar. Però calla, finalment calla, en el moment culminant; Juan Diego Botto fa de les seves víctimes herois tràgics i així és difícil que la seva aproximació i la nostra com espectadors resulti profunda.

Un trozo invisible de este mundo ens convoca a un carrusel d’emocions dirigides a sensibilitzar-nos. Però ho fa des de l’obvietat i l’estereotip en els seus personatges i les seves situacions. La convocatòria es converteix així en una festa de convençuts en tot allò que es proposa, en totes les consignes que es llencen en aquesta peça, que són moltes. Perquè no podem no estar d’acord.

Potser és el moment d’aquest tipus de teatre. Un teatre autènticament compromès, però que renuncia a la investigació i s’apropa al manifest. Es simplifica perquè no està per brocs. Són moments d’emergències. La peça de Diego Botto assoleix els seus millors moments quan s’expressa a través de l’exiliat argentí que ja porta molts anys fora del seu país i que ha perdut les seves arrels. L’esmentàvem abans. Llavors, molt més que en el cas de la dissortada treballadora africana, s’arriben a tocar moments de veritat. Especialment quan el personatge confessa el dolor de l’expatriació definitiva, la constatació que mai es podrà ser d’enlloc i la necessitat humana i higiènica de fer justícia, encara que sigui la limitada condició de la justícia humana, incapaç de qualsevol autèntica reparació, però si de trencar la sensació d’impunitat del poderós.  I aquesta és una mínima satisfacció íntima, intransferible, magníficament humana. La interpretació del darrer dels personatges per part de Diego Botto aconsegueix això, i al costat del policia diví, justifiquen l’obra sencera.