Allà
pel 2005, l’editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de
narracions curtes unides pel tema de l’emigració. El volum es va
titular El privilegio de ser perro i alguns d’aquells textos
arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego
Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta.

Sobre
el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un
aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l’hora
de tractar les múltiples arestes d’un tema de difícil digestió. La
cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha
existit el treball de dramatúrgia, o perquè s’han posat en pràctica
certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no
contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire
fresc.

Amb
tot, si l’espectacle es comprometia al programa a no caure en
“paternalismes”, “condescendència” o “tòpics”, no estic
segur que se n’hagi sortit. Malgrat tot, el públic sembla gaudir del treball dels actors (molts aficionats dempeus aplaudint
l’estrena), el del propi Botto i el d‘Astrid
Jones, que interpreta una jove africana sense papers a una de les
narracions més dures.

Recomanable,
per tant, als espectadors a la recerca de
cares conegudes pujades a un escenari, o pels que busquen una
benintencionada dosi de reafirmació epidèrmica de les seves
conviccions més progressistes.