És una de les obres unànims de la temporada. Ple fins a la bandera i aclamació final del públic, nomes apagar-se els llums de la darrera història. Juan Diego Botto es desplega amb diferents personatges que, com si fos fortuïtament, aniran trobant-se en aquest relat que defineix prou bé una societat injusta. Del Primer amb el Tercer Món (evidents mostres de com es pateix en un Centre d’Internament per a immigrants “il·legals”). Del poder militar, davant del democràtic (amb l’ombra de la dictadura militar argentina en la quarta i cinquena història). De la fragilitat i la competència dels immigrants lluitant per sobreviure (des d’una trucada franca en un locutori). I de la controvèrsia de com conviure les diferents cultures, que cal reivindicar-les diferents i, per això, (segons exposa cínicament el funcionari que remou maletes en una cinta d’aeroport) refusa la seva barreja, argumentant que no és cap mesura racista si no que atén a la “voluntat divina” de garantir la diferència. (!)

Botto i Astrid Jones interpreten uns personatges fràgils, cínics, covards, derrotats. Tot el que explica és commovedor i s’utilitza un suggerent espai escènic i una forma d’interpretar gens sobreactuada. Tot i així, sembla haver-se construït des d’un estrany pudor en el que no es respira tota la veritat que necessiten aquests personatges. La sensació (a excepció de la primera peça que és excepcional per la capacitat de girar l’empatia cap a aquesll simpàtic operador de maletes) és que no fereix. Les maletes de Un trozo invisible de este mundo estan buides. Ben diferent eren les de L’actriu Lucila Teste (Hija de la dictadura argentina) o de la de Victòria Szpunberg (La marca preferida de las hermanas Clausman) que feien un cru i dolorós retrat del passat dels seus familiars fent inventari de fotos, discos i revistes. Botto, afectat directament per la mateixa dictadura, en canvi, sembla voler-se allunyar del cas personal.