Vam conèixer a Wajdi
Mouawad a Littoral (Temporada Alta,
2010), d’allí ens vam precipitar a reprendre el film Incendies (dirigit per Denis Villeneuve, 2010) i vam veure com
Oriol Broggi en feia una colpidora posada en escena el 2012. Tres anys després
vindria Cels. D’aleshores a ençà, hem
tingut l’oportunitat de veure al propi Mouawad a l’escenari del Lliure (Seuls, 2014) o a la fantàstica actriu
Annick Bergeron a Soeurs(Grec, 2015). Un obus dans le cœur (2007) pren la
forma primera d’una novel·la, com és comú en l’obra de Mouawad, però, la veu
que predomina en aquesta és la primera persona i és fa difícil destriar allò
que no pertany a l’autobiografia en el relat. Ressona però la veu de Camus a L’estranger tenyida d’humanisme en una
història que parteix de la noticia de la imminent defunció de la mare. El jove
protagonista narra el seu periple per assistir a la darrera alenada de la seva
mare. Ho fa en un present històric que, per moments, abandona per lliurar-se a
diferents flashbacks de l’epopeia
familiar que els ha portat des del Líban en guerra a l’actual Canadà. La
traducció és de Ramon Vila, actor de la casa, bregat en l’escena i experimentat
en la força de la paraula justa en el moment precís. Oriol Broggi amb Ferran
Utzet dirigeixen els passos d’un esplèndid  Ernest
Villegas en el seu primer monòleg. En fan un espectacle auster, quasi nu, si no
fos per les acurades projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Quim
Blancafort. Villegas transita sense dificultat aparent per la nit de la glacial
ciutat canadenca com una torxa irada. Amb un punt “Salinger”, es precipita a
una cursa que sent perduda per atrapar l’instant. Entre tots aconsegueixen
desfermar un torrent d’emocions que van des d’una realitat molt concreta al més
universal; però és Villegas qui commou, qui es mostra extremadament fràgil i
ens mena als nostres propis deserts interns on sempre hi fa molt fred.