Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l’autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i falta encara «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d’humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc.

«Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l’autor, sobretot de la part final de l’obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l’infant tocat per la guerra i l’exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l’explosió i incendi d’un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista.

Deia Albert Camus a «L’étranger», el 1942, allò que la majoria de francesos llegidors se sap de cor: «Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas.» El jove personatge anomenat Wahab, de Wajdi Mouawad, a «Un obús al cor», rep una trucada al mòbil: «Vine de pressa, la mare s’està morint.» No em sé estar de relacionar les obsessions dels dos autors, amb els anys i les vicissituds que els separen, els dos tocats per l’existencialisme, els dos autodestructius, els dos minats per la seva fugida a la recerca de la identitat (un altre de les constants de Mouawad en tota la seva obra).

Però aquí es tracta de remarcar la posada en escena, la interpretació i la bellesa ambiental d’«Un obús al cor», que tenen noms i cognoms. L’actor Ernest Villegas manté els espectadors sense alè durant vuitanta minuts, gràcies a un text que ha traduït l’actor de la casa, Ramon Vila, i que en la veu potent i clara d’Ernest Villegas no trontolla gens. (…)

De l’autobús a l’hospital. Un recorregut curt, però carregat de vivències, de rancor, d’esperança. Un espai de temps breu per rebobinar tot un passat, enmig de la neu, el fred, la pluja… tres elements atmosfèrics que són també els que corgelen l’ànima de Wahab. I tot amb una interpretació que sempre està embolcallada d’un fons audiovisual, en part elaborat per Francesc Isern i Damien Bazin, d’una il·luminació de Quim Blancafort que té tanta ànima com el text, però també de la marca inconfusible d’Oriol Broggi i Ferran Utzet, des de la direcció. Els espectadors del dia a dia, els de debò, s’hi involucren tots dempeus i es desfan en aplaudiments. (…)