Un aire de família

El teatre no ha de desembocar sempre en reflexions profundes i colpidores o desflorar enrevessades trames, a vegades té la humil i irreprotxable intenció de fer passar al públic una bona estona. Així de senzill i difícil alhora. ‘Un aire de família’ és un bon exemple d’aquest tipus d’espectacles dels quals se surt satisfet d’haver-los vist. Bona història, bons actors i bona posada en escena. Després d’aixecar el teló de la nova temporada del Romea i estar-hi en cartellera fins a finals d’any, el muntatge ha sortit del niu iniciant una gira arreu de Catalunya. A més a més del canvi d’escenari, la troupe s’ha hagut d’adaptar a la substitució d’Àgata Roca (que en breu tornarà al Romea amb les seves T de Teatre) per Sílvia Bel. Un ajustament que no altera ni un gram el repartiment “de luxe” integrat per Ramon Madaula, Francesc Orella, Cristina Genebat, Maife Gil, Jacob Torres i la ja esmentada Sílvia Bel. ‘Un aire de família’ mostra el declivi d’una reunió familiar setmanal arran de diversos fets: una esposa que deixa el marit i no assisteix a la trobada, una mare que només té ulls per un dels seus fills, un fill que només es preocupa pel que pensaran els altres, un altre fill cansat de ser “l’inútil”, una filla que parla clar i fuig de la hipocresia, una esposa submisa i força bleda... Els conflictes familiars i de parella sortiran a la llum saltant-se totes les convencions mantingudes fins aleshores. L’obra, d’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Molière al millor espectacle còmic el 1995. Té tot el que ha de tenir una comèdia dramàtica: un argument que, sense fer-ne sang, destapa de mica en mica les misèries dels personatges; entrades i sortides d’escena que, juntament amb uns diàlegs àvids, frescos i divertits, aporten ritme a l’acció; un repartiment coral i estereotipat que connecta amb l’espectador, etc. I la companyia hi posa tot el que cal per passar amb èxit del paper a l’escenari (per cert, admirable l’ambientació del bar).

Com cada divendres, la família es troba al Bar del Pare –que regenta en Quim, el fill gran i, segons el parer general, el menys afavorit per la mare naturalesa– per anar a sopar plegada. Però avui no és un divendres qualsevol; avui és l’aniversari de la Lili i, a més, els astres semblen presagiar canvis que amenacen alterar el tradicional ordre establert. Un aire de família és una comèdia agredolça que, sense transcendentalisme ni gaire faramalla, posa en relleu els vicis (molts) i les virtuts (poques) d’una família qualsevol. No som davant d’un text (Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri) ni d’una història excepcionals; de fet, el que ens explica no és tan diferent del que podem veure i sentir a casa nostra, al replà de l’escala o a la finca dels veïns... tot i així, ens crida l’atenció, desperta la nostra tafaneria i ens descobrim seguint amb complaença una obra que flueix a bon ritme gràcies a uns diàlegs vius, divertits i prou malèvols per provocar-nos aquell somriure (o riallada) còmplice i culpable que és tan difícil d’ofegar. La tipificació dels personatges i el joc d’oposats que s’hi aplica en contraposar els diferents caràcters: els triomfador i el fracassat (els dos germans), la submisa i la independent (les dues cunyades) etc. els fa summament propers i recognoscibles. Però cada un d’ells mostra també un petit tret de singularitat que el distingeix, probablement gràcies al bon treball de tots i cadascun del cinc sensacionals intèrprets: Francesc Orella, Ramon Madaula, Maife Gil, Cristina Genebat, Àgata Roca i Jacob Torres. Un repartiment de luxe per a una comèdia que parla de la hipocresia, de les ganes d’aparentar, dels egos i de la desconsideració que regna en una societat on és més important aparentar que ser i en la qual es tracten millor els gossos que les persones. La proposta dirigida per Pau Durà és honesta, sincera i sense més pretensions que la de fer-nos passar una molt bona estona.

La família és un tema recurrent en la ficció, potser perquè tots en tenim una i per tant ens és fàcil empatitzar-hi. Un aire de família se n’aprofita i ho converteix en la seva millor,i gairebé única, carta. Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri signen una comèdia coral, amb pocs gags, petites trames allargassades i un senzill fil argumental. I tot i així aconsegueixen que reconeixem els seus personatges i la dinàmica familiar. Qui no té un tiet arrogant? Que potser hi ha alguna família sense un bufó o una bala perduda? Són tòpics però segueixen vigents encara que passin els anys i les generacions.És, doncs, un retrat encertat de la dinàmica familiar, tot i que un pèl tou, que se sosté gràcies a una identificació inicial i a un brillant repartiment. Tenint en compte que tant Jaoui, Bacri i el propi director de l’espectacle,- Pau Durà-, són actors abans que directors no és absurd pensar que estem davant d’un text al servei de l’intèrpret. És més, dóna la sensació que l’actuació de tots ells, principalment de Cristina Genebat, Maife Gil i Francesc Orella, supera la dimensió dramàtica del personatge que interpreten. Sobretot aquest últim que aconsegueix superar el tòpic, escapar una mica de la buidor i convertir-se en l’autèntic protagonista, la víctima del drama. A més de deixar-nos gaudir de la seva vis còmica.Tot i així Un aire de família funciona força bé com a entreteniment lleuger i de ben segur que satisfarà les ganes de riure de molts espectadors. 

L'èxit que Un aire de família ha aconseguit des que es va estrenar a França el 1994 obeeix a la capacitat dels seus autors, Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, de retratar un tros d'una quotidianitat a la qual tothom s'hi pot veure reflectit. El text és més aviat primet: cap gran conflicte, cap peripècia massa destacable, cap catarsi. Però té la virtut de retratar la realitat amb una gran resolució i, a més, fer-ho amb personatges perfectament reconeixedors. Això explica que, malgrat que l'argument sigui més aviat tènue, l'espectacle causi una molt bona impressió. Hi ajuda moltíssim un excel·lent repartiment, encapçalat per Francesc Orella i Ramon Madaula, dos grans de l'escena que estan brillants i impulsen la resta del intèrprets amb una gran consistència. Pau Durà, en la seva primera experiència com a director, encerta en apostar per la transparència, al deixar fer el text i els actors, i fa diana empastant la interpretació per tal que Un aire de família tingui el to coral que requereix. En definitiva, un text primet però molt familiar, molt ben interpretat, emmarcat en una escenografia espectacularment hiperrealista i que, a ben segur, farà passar una bona estona als espectadors. 

Als cinèfils fans de la parella d'autors francesa formada per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, i tota la seva troupe habitual, connectaran de seguida amb aquesta versió catalana de l'obra 'Un aire de família' ('Un air de famille', Cédric Klapish, 1996), estrenada al Théâtre de la Renaissance el 1994, interpretada, entre altres, per la mateixa parella guionista, guardonada aleshores amb alguns premis Molière, i adaptada al cinema amb el mateix repartiment francès, cosa que els va valer, entre altres guardons, el premi Cèsar a la millor pel·lícula. L'antic cafè Père Tranquille s'ha convertit aquí en el Cafè del Pare. I la família Ménard de l'original, s'ha catalanitzat en una aposta per aproximar les rancúnies, els afectes, les passions i les petites mentides de tots ells a la universalitat de les relacions humanes i la seva inconsistència i feblesa quan es tracta d'explorar-les dins de la petita tribu. 

Un aire de família té la virtut de ser una comèdia ben feta, amb diàlegs esmolats en el verisme, no mancats d’ironia, algun sarcasme i una bon manat d’humorades esquitxades de consideracions amargues i capteniments que voregen el ridícul. En fi, un bon mostrari del comportament humà en situacions que reconeixem d’immediat. Clar que la funció brilla especialment per un equip d’intèrprets de primera fila, amb Francesc Orella i Ramon Madaula al capdavant, que encarnen dos germans de natura antagònica: el malcarat i el triomfador, amb una mare burxa l’orella, admirable Maife Gil, una germana independent, enèrgica Cristina Genebat, una cunyada bleda, divertida Àgata Roca, i un cambrer encantador, Jacob Torres. Són actors que trempen els seus personatges en la veritat, la naturalitat i un espurneig intuïtiu que atorguen frescor i encant a la representació. Per passar una bona estona amb les receptes més clàssiques d’una comèdia amable.

Una comèdia que no ho sembla. Fa riure però no hi ha ni comparacions divertides, ni personatges estripats, ni anades d'olla... tot passa pels personatges, humans, rodons, versemblants i trets més aviat d'un melodrama que no d'una comèdia de boulevard francesa. Pau Durà, que debuta en la direcció escènica amb aquesta obra, assegura estar-ne enamorat des de fa anys, quan ja hi va participar en una producció que també es va poder veure al Romea sota la direcció de Manuel Dueso. Una trobada familiar amb aniversari inclós, al bar de propietat on cada divendres es troben per sortir a sopar, que farà aflorar allò latent i que l'espectador intueix que passa per sota, sense que ningú hi vulgui entrar per por a enfrontar-se a una realitat encara més lletja de la que els hi ha tocat viure. I que en realitat no ho és tant. Si fos britànica la signaria Allan Ayckbourn o Mike Leigh. Però no, és francesa i escrita un pèl abans de l'esclat de Reza.Un repartiment esplèndid, sense altibaixos, tots a la una amb una direcció quirúrgica, pròpia d'algú que sap a la perfecció on col·locar la fina línia que ho faria destorotar tot. Sense dubte un encert del Romea per arrencar la temporada.