El teatre
no ha de desembocar sempre en reflexions profundes i colpidores o desflorar
enrevessades trames, a vegades té la humil i irreprotxable intenció de fer
passar al públic una bona estona. Així de senzill i difícil alhora. ‘Un aire de
família’ és un bon exemple d’aquest tipus d’espectacles dels quals se surt
satisfet d’haver-los vist. Bona història, bons actors i bona posada en escena.

Després
d’aixecar el teló de la nova temporada del Romea i estar-hi en cartellera fins
a finals d’any, el muntatge ha sortit del niu iniciant una gira arreu de
Catalunya. A més a més del canvi d’escenari, la troupe s’ha hagut d’adaptar a la substitució d’Àgata Roca (que en
breu tornarà al Romea amb les seves T de Teatre) per Sílvia Bel. Un ajustament
que no altera ni un gram el repartiment “de luxe” integrat per Ramon Madaula,
Francesc Orella, Cristina Genebat, Maife Gil, Jacob Torres i la ja esmentada
Sílvia Bel.

‘Un aire
de família’ mostra el declivi d’una reunió familiar setmanal arran de diversos
fets: una esposa que deixa el marit i no assisteix a la trobada, una mare que
només té ulls per un dels seus fills, un fill que només es preocupa pel que
pensaran els altres, un altre fill cansat de ser “l’inútil”, una filla que
parla clar i fuig de la hipocresia, una esposa submisa i força bleda… Els
conflictes familiars i de parella sortiran a la llum saltant-se totes les
convencions mantingudes fins aleshores.

L’obra,
d’Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, ha rebut nombrosos premis, entre els quals
el Molière al millor espectacle còmic el 1995. Té tot el que ha de tenir una
comèdia dramàtica: un argument que, sense fer-ne sang, destapa de mica en mica les
misèries dels personatges; entrades i sortides d’escena que, juntament amb uns
diàlegs àvids, frescos i divertits, aporten ritme a l’acció; un repartiment
coral i estereotipat que connecta amb l’espectador, etc. I la companyia hi posa
tot el que cal per passar amb èxit del paper a l’escenari (per cert, admirable
l’ambientació del bar).