La família és un tema recurrent en la ficció, potser perquè tots en tenim una i per tant ens és fàcil empatitzar-hi. Un aire de família se n’aprofita i ho converteix en la seva millor,i gairebé única, carta. Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri signen una comèdia coral, amb pocs gags, petites trames allargassades i un senzill fil argumental. I tot i així aconsegueixen que reconeixem els seus personatges i la dinàmica familiar. Qui no té un tiet arrogant? Que potser hi ha alguna família sense un bufó o una bala perduda? Són tòpics però segueixen vigents encara que passin els anys i les generacions.

És, doncs, un retrat encertat de la dinàmica familiar, tot i que un pèl tou, que se sosté gràcies a una identificació inicial i a un brillant repartiment. Tenint en compte que tant Jaoui, Bacri i el propi director de l’espectacle,- Pau Durà-, són actors abans que directors no és absurd pensar que estem davant d’un text al servei de l’intèrpret. És més, dóna la sensació que l’actuació de tots ells, principalment de Cristina Genebat, Maife Gil i Francesc Orella, supera la dimensió dramàtica del personatge que interpreten. Sobretot aquest últim que aconsegueix superar el tòpic, escapar una mica de la buidor i convertir-se en l’autèntic protagonista, la víctima del drama. A més de deixar-nos gaudir de la seva vis còmica.

Tot i així Un aire de família funciona força bé com a entreteniment lleuger i de ben segur que satisfarà les ganes de riure de molts espectadors.