La meva mare (afortunadament) no tenia res a
veure amb la senyora Santacana. Jo no em considero cap fracassat ni mig idiota
com el Quim, el primogènit, ni el meu germà és un egoista com el Jordi,
triomfador (?) a la vida. I la seva dona (la del meu germà, dic) no és tan pija
com la del Jordi. La meva germana està casada i té dues filles, res a veure amb
la Beth. El
seu marit, per tant, és un respectable pare de família, ben lluny (en tot) del
xicot de la Beth. La
meva parella, al contrari de l’Àngels, no té intencions de trucar-me per dir-me
que se’n va una setmana a reflexionar si li convé la nostra relació. (I la Concha no fa pinta de
quedar-se paralítica com el Caruso, el gos del Quim.) Tot i així… aquesta
família… no sé… Em sona, em resulta terriblement familiar. El què passa és
que els meus tenim altres problemes. Problemes que no tenen res a veure amb els
dels Santacana però problemes, al cap i a la fi.

Un dels mèrits de fer-nos gaudir amb aquesta
comèdia és la història, intranscendent: una família queda per sopar, com cada
divendres, en el bar que regenta un dels fills. Triguen a anar al restaurant i
van sortint els draps bruts de cadascú. És una fórmula tan senzilla i tan
manida en el teatre i en la literatura que no és gens fàcil que surti bé. La
història d’Agnès Joaui i Jean-Pierre Bacri cola, totalment, per senzilla i
propera, tot i que va ser escrita fa dues dècades.

Un altre factor que fa de Un aire de família una obra tan atractiva és la interpretació dels
sis actors. Ens creiem els personatges, que és el que busca el teatre. “Em
pregunto si les seves conviccions, les seves manies i les seves pors seguiran
en peu un cop hagi caigut el teló”, escriu Pau Durà, director del muntatge.
Francesc Orella sembla mig idiota; Maife Gil, la matriarca; Ramon Madaula, el
nen mimat i triomfador; Cristina Genebat, una digna ovella negra; Àgata Roca és
pija i tonta a matar i Jacob Torres, d’alguna manera, l’intrús i el més
clarivident. Després descobrirem, com sol passar, que res no és el que sembla,
però ens entren així, tal com semblen. I ens els creiem i els agafem mania o
simpatia.

Detalls divertits i familiars o entranyables
també funcionen. L’ambientació en el bar, un bar típic, típic, típic, és
perfecta: el juke-box que funciona a
patades i del que només va (amb la pertinent patada) la pista italiana: Adriano
Celentano, Domenico Modugno, Lucio Dalla hi posen un accent nostàlgic i un
parll de balls reveladors…

També cal destacar que és una obra sense
pretensions (tot i què hi ha una lectura social molt interessant). Es tracta
d’anar al teatre i passar una bona estona. I anem al teatre i passem una bona
estona. No és poca cosa…