Venti-quattro
mila baci per tutti! 

Vaig sortir
del Romea amb ganes de menjar-me a petons al primer relacionat amb l’obra que
em trobés. Qualsevol, perquè el repartiment actoral és un luxe. Tal, que el més
fàcil és pensar que han donat poca feina a en Pau Durà, l’actor que va
interpretar fa anys Un aire de família, que se’n va enamorar i que l’ha
escollit per la seva estrena com a director.

Però quan les
coses surten rodones, no és perquè sí: escollir grans professionals i deixat-los
fer ha permès al director cuidar amb comoditat coses tan importants com que el
ritme no baixi en cap moment, que els personatges es mantinguin rotundament
corals i amb una precisió absoluta en tots els moviments. No és un vodevil,
però d’entrades i sortides, entre la cuina i el carrer, n’hi ha un munt. I no
em vull deixar l’escenografia (de Joan Sabaté), a la que no li falta detall.

L’argument és
tan quotidià, tan proper, que l’endemà vaig somriure quan algú del meu entorn
estava amoïnat per arribar tard a una trobada familiar. Així és més o menys com
comença l’espectacle. Els autors, els francesos Agnès Jaoui i Jean.Pierre Bacri dibuixen amb minuciositat
cada un dels membres de la família: una mare possessiva (Maife Gil) i
convençuda que els seus fills encara són nens de llet als que ha de protegir; el
fill gran (Francesc Orella) s’ocupa del bar que hereta del pare i no té massa
temps d’observar la seva dona; el fill petit (Ramon Madaula), és un executiu
tan insegur com àvid de destacar, que fa pagar a tothom la seva inseguretat;
l’Elisenda (Àgata Roca), la dona del petit, se’ns mostra aparentment justeta,
submisa i  sempre apunt per destacar les
virtuts del marit. Cristina Genebat interpreta la filla ‘la nena’ i l’única
‘normal’. Té una relació d’anar i venir amb en Tomàs (Jacob Torres), que ajuda
al bar per pagar-se el pis.   

Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri
no només creen uns personatges amb els que ens sentim identificats o que
coneixem de prop. L’èxit rau en la gràcia en què escriuen el text, enginyós, divertit i
amb una comicitat que no decau. I això no és fàcil, encara que els francesos hi
tinguin la ma trencada.

Un aire de família és tot un
regal. I si no sou dels que sempre voleu transcendències, sortireu com jo, amb
el tema Venti-quattro
mila baci de l’Adriano Celentano enganxat al cap –que, per cert, encara li tinc- gràcies a una impagable escena de l’Àgata Roca i en Jacob Torres ballant-lo. I també pensareu algú de la vostra família, segur que sí!