The Feliuettes és incorrecció pura. Sense perdre l’humor blanc i el gust pel thriller de sèrie B fan tot un rentat de cara a la discografia de Núria Feliu. Amb total respecte cap a aquesta obra i amb la mateixa valentia que ella afrontava les traduccions de clàssics romàntics o de revista o de jazz amb el seu català en ple franquisme. El gag, carregat de surrealisme, aparca a la vora de la família Monty Python.  Ja li agradaria a Guillermina Motta tenir un espectacle a la seva trajectòria. Les picades d’ullet als tòpics que envolten Núria Feliu són constants. També es fica cullerada en el “procés”, l’ANC i el Tribunal constitucional. Com si res. Tot per explicar una trama d’espionatge i de sectes secretes que els hi agrada parlar amb ressò, com per fer-se més temibles. A l’estrena, es va trobar a faltar un rodatge en les transicions. Potser seria bo escurçar corrua de gags que van a parar a camins sense sortida per poder donar un cert ritme, no tant sincopat, i deixar respirar millor la veu i la cançó. Fent menys, lluiria més. 

Es tracta d’una peça refrescant digna de figurar a envelats de festes majors per a un públic molt ampli.