Dimecres passat em vaig muntar una nit completeta. Primer aniria a veure ‘The Feliuettes‘ i, després, ‘Operació Moldàvia‘. Disposava de 50 minuts per al trasllat entre el Maldà i La Villarroel, bus directe, trajecte curt… Perfecte. Doncs vaig arribar en taxi 7 minuts abans que comencés! El retard el van causar els aplaudiments amb què el públic  afalagava a cada cançó les tres Feliuetes, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, i  al pianista, l’increïble pianista Gerard Sesé. També hi era -i aplaudia- la Núria Feliu, l’autèntica. L’amic Jordi Bordes, coordinador d’aquesta revista, hi havia anat a l’estrena i em feia dentetes: “Per més que t’agradi, mai tindràs el privilegi que vaig tenir jo: compartir la funció d’estrena amb la Núria Feliu”  Doncs mira, el vaig tenir: “És que han vingut unes amigues… En tinc més, les aniré acompanyant, té molta gràcia tota la trama! I les artistes tenen una veu fantàstica i… com canten! M’han fet un regal meravellós“, em va dir. Se la veia feliç, totes li ponen: no només ha pogut acabat el Verkami per digitalitzar els seus vinils, sinó que ja és a punt de presentar el seu llibre ‘Dies i records d’infantesa‘. 

Anem a l’espectacle. La trama només té gràcia: és una bogeria. Té un registre clown de principi a final, de “a veure quan la diran més grossa“. Martí Torras, el director, ja ens va avisar a la presentació : “Ens ha sortit molt Monty Phyton“. Comença amb un concert històric de The Feliuettes al Palau Sant Jordi, hi ha un salt en el temps i passem a l’actualitat. Fan un recorregut per Sants (la plaça Màlaga, el carrer Alcolea…), ens entren en un misteri amagat en missatges tríptics, ens presenten el ‘Núria Feliu Forever Club de Fans, volem un fill teu uns quants‘, recreen la seva relació amb Catalunya i la catalanitat, parlen de l’ANC, del procés… I tot és una excusa per embolcallar temes de la Núria Feliu que Gerard Sesé ha arreglat amb molta cura, portant-los a l’actualitat. Una estratègia per ensenyar a les noves generacions que, aquesta Núria Feliu a la que molts li diuen tieta, va revolucionar la cançó en català traduint per primera vegada -i molt rarament s’ha tornat a fer- standards de jazz, blues, boleros, countries, temes de musicals americans i altres.I va cantar en solitari i amb Tete Montoliu, amb qui va formar parella artística força vegades. 

Pel que fa a les actrius-músic, tots quatre s’hi fiquen de ple, amb àgilitat i força. Sense deixar l’humor absurd, cuiden a l’extrem tots els detalls: vestuari, veus, música… i es mouen amb coreografies visiblement treballades. I no explico més perquè no es pot: és un insòlit cabaret clown amb algun numeret de circ i en clau de thriller. Una passada de voltes deliciosa!

Només afegir allò que “per més que us agradi, mai tindreu el privilegi que vaig tenir jo, veure la Núria Feliu com cantava i mig ballava des de la cadira el ‘Parole Parole’, com picava amb el vano quan cantaven el ‘Tu ets esplèndit’, com aplaudia i com semblava que d’un moment a l’altre no es podria aguantar i pujaria a l’escenari”. Bé, potser si que ho veureu, ella té moltes amigues. 

Lo de les Flors de Bach és perquè els protagonistes de totes dues funcions en prenen. L’Operació Moldàvia és una altra passada de voltes cabaret, clown, thriller que ara no ve al cas, però semblen peces destinades a veure’s juntes. Si voleu una nit rodona aneu-hi dimecres dia 17, que és l’últim dia que coincidiran.