El musical ‘The Feliuettes’ es converteix a poc a poc en un thriller blanc. En un thriller, a més, polític i casolà. En un thriller polític, casolà i actualíssim. I, per postres, en un thriller d’humor. Tres actrius hi fan diversos personatges. I hi ha un pianista que val per dos que hi posa la solfa. Per això, parodiant el blanc i negre mític, aquest espectacle s’hauria pogut titular: «Torna-la a tocar, Feliuet».

Sense ànim de ser una biografia de la cantant Núria Feliu, el guió del musical ‘The Feliuettes’ repassa alguns dels trets més característics de la seva trajectòria. No hi falten els inicis teatrals, els èxits musicals, les renúncies a segons quines propostes, el barri de Sants, el mercat d’origen familiar, la geganta en homenatge seu, les porteres i les venedores del barri que ho saben tot i no poden xerrar de res, un historiador amb pipa expert en la Feliu i una pipioli amb carpeta d’institut i motlles correctors de dents representant del club de fans de la cantant.

Però el muntatge, amanit sempre musicalment amb peces arranjades del repertori feliuenc, entra de seguida en una diversitat de gèneres de conte fantàstic i de comèdia esbojarrada, entre elixirs de fada maligna que canvien la personalitat, clans kukusklanescos de negre que volen acabar amb tot el que fa fortor de Núria Feliu, alguns morts, infiltrats del CESID (antic Centre Nacional Espanyol d’Intel·ligència) i un missatge ocult amb pistes de perdiguer —que no veu ningú damunt del piano, per cert—, i que passarà entre muscleres vivents —un dels números més celebrats— i referències al procés d’independència català, sense amagar la flaca i compromís de la Feliu per Convergència i l’ANC. I tot aquest embolic biblioideològic, a causa de la sorprenent predicció sobre la reencarnació d’una jove d’avui mateix que, com una mena de Dalai Lama divina, es convertirà en la futura Núria Feliu. (…)