Segurament
quan una nova generació que només ha pogut veure El caliu de la Feliu o La casa
dels famosos a través de Youtube, va decidir fer-se admiradora d’una cantant
(o, millor encara, cantactriu) que, cuplets i cançó catalana a banda, va ser
pionera en portar a casa nostra molts dels hits del teatre musical i d’altres
estàndards americans i francesos.

Les traduccions de temes com Crazy, Raindrops keep falling
on my head, Shiny Stockings o Memory, ara ens sonen a català de la
normalització i els escoltem amb un inevitable somriure, però ningú pot
discutir que van deixar marca. Jo sóc incapaç de sentir el Parole, Parole sense
imaginar la veu de la Feliu amb l’Alberto Closas, així com cada cop que sento
el Danubi Blau em ve la lletra de la cançó de La Trinca.

Però l’equip de The Feliuettes no pretèn fer un repàs
nostàlgic al catàleg de la Feliu, sinó retre un homenatge a partir de noves i
sorprenents versions (el Ja us he reconegut deixaria bocabadada a la mateixa
Mistinguett) tot jugant amb una trama detectivesca que no necessita
justificar-se perquè tampoc ho pretén.

La bajanada, l’absurd i el teatre dins del teatre (elevat a
cotes que fan empetitir als mestres d’aquest recurs) encaixen sense fissures
gràcies a un bon punt de partida conspiranoic, una direcció que no afluixa el
ritme i tres actrius que s’hi llencen a la piscina amb aquella seguretat i convicció
que sovint costa trobar als nostres escenaris.

Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé al piano
van a per totes i ens ofereixen alguns dels moments més brillants de la temporada
teatral, com el número de les porteres (sí, les autèntiques porteres, pobretes,
que no fan xiu-xiu) o quan les hombreres (muscleres, en català normatiu) de la
Feliu cobren vida i protagonitzen una de les moltes anades d’olla de la funció.