Si algú es podia pensar que un espectacle de pallassos ja ho tenia tot dit i explicat, a can Rhum salta la sorpresa. ‘Rhum’, l’espectacle inacabat del malaguanyat Joan Montanyès ‘Monti’ (Barcelona, 1965 – 2013), es pot considerar el seu testament de pista i també és tota una declaració de principis del que per a ell era l’art del pallasso i com l’entenia.

‘Rhum’ no és només un espectacle de números solts i enganxats sinó que aquests tenen una trama narrativa i per això l’acosta del tot al gènere teatral. No és en va, que justament el dia abans de l’estrena al Lliure de Gràcia —de fet es va presentar fugaçment dins de l’últim Festiva Grec— els Premis Zirkòlika del circ català li atorguessin el premi al millor espectacle de pallassos de la temporada.

A Rhum & Cia. els ofereixen un bolo quan ja es pensaven que mai més no tocarien pista, i no és un bolo qualsevol perquè es tracta d’ocupar el Teatre Lliure. La troupe s’esvera perquè enfrontar-se a un bolo “de treballar de treballar” de debò no és precisament el seu fort. Sort en tenen del carablanca (Joan Arqué), que respon el telèfon, sap llegir el contracte de treball i és qui fa els tractes. Llàstima que la competència encara és més pronunciada si sorgeix en un magatzem polsós ple de baguls de la compayia i hi ha dos caresblanques (Martínez i Arqué). El conflicte, doncs, està servit. Dos caresblanques en una pista són com dos galls en un galliner. Però perquè el bolo surti bé, hi falta l’autèntic Rhum —en realitat Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor pallasso august de principi de segle passat, que va morir sol en un hospital de París —està enterrat al cementiri de Saint-Ouen de la ciutat del Sena—, i que Monti volia homenatjar.

El paral·lelisme amb l’absència del pallasso Monti es fa evident des del primer moment. Monti, juntament amb l’actual director Martí Torras Mayneris, estava creant aquest espectacle quan el càncer, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar. L’espectacle havia de ser un homenatge a qui s’havia considerat un gran pallasso del segle passat i també un homenatge a un ofici que Monti estimava amb passió.

El millor homenatge pòstum que li han fet els companys és acabar d’arrodonir l’espectacle ‘Rhum’ i, tot i dotar-lo d’una personalitat pròpia, inserir dins de la trama teatral alguns dels seus números més personals i coneguts de pista, la seva manera d’adreçar-se als espectadors, el seu peculiar llenguatge, que la companyia defineix com a “montinià” i el no perdre mai el sentit de l’humor i el sentit de l’autocrítica. (…)