“Rhum” és, senyores i senyors, una mostra del riquíssim
llegat de l’inoblidable artista Joan Montanyès ‘Monti’. En efecte, una de les
principals contribucions del pallasso Monti a l’escena contemporània catalana
ha estat la recuperació i revitalització del repertori pallassesc tradicional. La
d’en Monti ha estat una feina feta amb una convicció i una voluntat irreductibles,
des de “Clàssics” (1996) a “Història d’un pallasso” (2012), passant per “Klowns”
(1997), “Utopista” (1999), “Fools Folls” (2000), “Pallassos de Nadal” (2001) o “Fòrum
dos mil i pico” (2002), així com en aquella malaguanyada experiència del 2004
que va ser l’itinerant Circ Còmic Grottesco.

Tradició renovada

En Monti va estudiar la tradició i va saber escoltar mestres
directes com Lluïset Raluy o Manuel Vallès ‘Totó’. Amb aquestes eines va revisitar
un seguit d’entrades clàssiques amb què havien triomfat mites com Léandre et
Chico, Antonet et Beby, Pipo et Rhum, Els Fratellini, Achile Zavatta, I
Colombaioni, I Rastelli o Charlie Rivel. A les entrades actualitzades per
Monti (l’origen d’alguna de les quals cal anar a buscar al segle XVII, com “El
Mirall trencat”) hi destaquen dues virtuts fonamentals: la concepció de la
banda sonora (Montanyès era també músic) i el segell inequívocament personal
amb què les tractava i presentava. Al meu entendre, són aquestes dues virtuts –junt
a la seva intuïció escènica i el seu empàtic personatge d’august irreverent i descordat–
les que van fer que un repertori assentat als circs europeus a cavall del XIX i
el XX tornés a brillar en pistes i escenaris a cavall del XX i el XXI.

“Rhum” és Monti en essència

Com que el lector ja sap (o sap on trobar) la gènesi
de l’espectacle “Rhum”, li estalviaré redundàncies argumentals. Jo l’he vist
tres cops: a l’estrena del Grec (Lliure
de Montjuïc, 24.7.2014), al Festival de Pallassos de Cornellà (16.10.2014) i al
Lliure de Gràcia (2.1.2015). I he pogut observar com en aquest lapse de temps l’espectacle
ha experimentat dues grans evolucions: una en la cohesió interna; l’altra en l’àmbit
estrictament emotiu. La primera evolució ha estat la normal i imprescindible: totes
les entrades i espectacles de pallassos necessiten unes quantes funcions de
confrontació amb el públic per acabar d’ajustar ritmes, tempos i intencions
dramàtiques. Cal dir, però, que no totes les companyies de pallassos saben (o
poden) aprofitar aquesta etapa fonamental en què l’inici del període d’explotació
s’encavalca amb el tram final del procés de creació. Del Grec ençà, la tropa
dirigida per Martí Torras ha fet un formidable treball de cohesió interna de l’espectacle
i de cohesió de l’equip artístic, de manera que ara “Rhum” llisca com un precís
mecanisme de rellotgeria. Incardinades en una trama en què la ficció
pallassesca s’alterna feliçment amb el “théâtre verité”, les entrades de
pallassos s’encadellen les unes amb les altres en un magnífic non stop
situacional que manté el públic constantment pendent de la pista. Així, veiem com
s’enllacen sense solució de continuïtat “El duel entre dos clowns”, “El mirall
trencat”, “La corrida”, “La flor meravellosa”, “The Swimming Brothers”, “La
cucina marrana”, “La ballesta”, “Carrega, descarrega!” i, fins i tot, una
entrada musical de represa a càrrec de Pep Pasqual ‘Peppino’ –excel·lent director
musical i ara pallasso contraaugust virat d’excèntric. Jordi Martínez ‘Senyor
Martínes’ broda magistralment el seu pas de clown a august (quan es calça els
sabatots et ve un calfred a l’espinada), Joan Arqué ‘Senyor Arquetti’ compon un
clown tan murri com elegant i seductor, Guillem Albà ‘Wilha’ salta de l’august
al contraaugust amb una contenció mil·limètrica (genial el mà a mà de parar
taula amb Roger Julià ‘Giuliani’ –aquest, una mena d’argent viu finament autocontrolat,
un personatge enormement atractiu, una autèntica descoberta).

L’espectacle es bisa amb una desbocada entrada musical
digna del millor Spike Jones (un dels ídols del malaguanyat Monti), en què tots
cinc pallassos harmonitzen gags, música, temperaments i intensitats d’actuació
en una energètica performance que provoca l’entusiasme del públic.

Pel que fa a l’evolució emotiva de què els parlava –precisament
el punt en què l’espectacle em va semblar més vulnerable quan l’estrena del
Grec–, la companyia ha superat l’estadi del dol i l’homenatge i ha aconseguit
allò que hauria fet més feliç a en Monti: un espectacle vibrant, explosivament
vital i gamberro però amb altes dosis d’ofici, humanitat i tendresa, on la presència
del company absent s’hi estima amb maduresa i serenitat. Ara, “Rhum” és un
espectacle acabadíssim, de comprensió universal, capaç de fer temporada a les
principals ciutats europees. I, per cert, fem vots perquè el Lliure no trigui
gaire a tornar-los a programar a la sala de Gràcia aquest mateix 2015.

Pròximes funcions

    Lliure de Gràcia: de dimarts a divendres: 20,30.  //    7 i 8 de gener, 20’30; 10 de
gener, 17,30 i 21h.

    Auditori de Sant Cugat: diumenge 11 de gener a les 19h.

✩  ✩  ✩