El pallasso és, probablement, l’artista que millor sap congeniar el riure i el plor. Des del clown s’explora en l’emoció, des d’una ingenuïtat blanca fins arribar (depenent d’on arribi la voluntat de l’artista) fins a una perversitat cínica. Per fer-ho bé, cal aportar-hi honestedat i lucidesa i  veritat. A “Rhum” es fa un homenatge divertit per la mort d’un col·lega, en Monti. Aquest estava preparant l’espectacle de comiat però la mort el va avançar cruelment. Les entrades de pallassos clàssiques sempre funcionen. Més, si, com les que preveia en Monti, es tenyeixen d’una pàtina actual. Ara, els seus pallassos còmplices el sobreviuen i el reviuen a la pista. Amb amargor, però sobretot amb tendresa. Cada pallasso, com ha de ser hi aporta el seu color. Potser falta algun punt de trobada més comú, que accabi d’arrodonir un espectacle, de totes maneres, recomanable. Per riure i per pensar en les absències. “Jo no vull fer més de pallasso, si no hi ets tu”, clama  Jordi Martínez. I és que el circ continua viu, quan un pallasso mor. Tot continua, aparentment, amb la seva quotidiana maquinària. Però, en realitat la pista, després d’una desaparició, com la de Monti, guanya un gruix d’emoció, de veritat. Per molt vermell que sigui el nas o emblanquinat portin el rostre.